No soy presidente porque no quiero. La frase, dita amb aquella autosuficiència que només pot exhibir qui confon la política amb un destí personal, ha ressonat hui amb una força inesperada. No per la seua profunditat, que no en té, sinó perquè condensa en sis paraules tota una manera d’entendre el poder: com un caprici, com una propietat natural, com una cadira reservada que el món, tossut, s’entesta a no entregar-li.
La compareixença d’Alberto Núñez Feijóo en la comissió d’investigació de la DANA ha sigut, en realitat, una prolongació d’eixa frase. Un exercici de desconnexió amb la realitat, de fugida cap avant, de construcció d’un relat alternatiu on ell sempre té raó, on els altres sempre menteixen i on les institucions, les víctimes i fins i tot la veritat són simples decorats en un escenari que considera seu.
Feijóo no ha anat a la comissió a explicar res. Ha anat a interpretar-se. A repetir el seu relat encara que els fets el contradiuen. A projectar una imatge de líder perseguit, víctima d’una conspiració, atacat per aquells que, segons ell, no suporten la seua honestedat. Però la comissió no era un escenari per a la seua epopeia personal, sinó un espai institucional per aclarir què va passar la vesprada de la DANA, per què va donar una versió que després ha rectificat i quina informació real tenia mentre el País Valencià vivia una tragèdia.
La qüestió central era simple: quan i com va ser informat de la magnitud del desastre. Durant mesos havia afirmat que Mazón l’havia mantingut al corrent en temps real. Ara admet que no va saber realment què estava passant fins poc abans de les huit de la vesprada, i que va ser ell qui va telefonar a Mazón, no a l’inrevés. Això no és un matís. És un canvi substancial. És la diferència entre un líder informat i un líder absent. Entre un relat de control i un relat de desconeixement. I, sobretot, és la prova que va mentir o que, com a mínim, va construir una versió falsa per protegir el seu aliat polític.
A això s’hi suma que només va aportar al jutjat els missatges que havia rebut, però no els que ell havia enviat. No és un oblit. És una selecció interessada. Una manera de manipular el relat documental. I quan se li han plantejat preguntes directes sobre això, ha desviat el debat cap a ETA i Otegi, un recurs que ha indignat diversos grups parlamentaris, que consideren que ha utilitzat un tema tan greu com la mort de persones per fer política partidista i evitar donar explicacions.
Compromís ha sigut especialment contundent. Joan Baldoví ha afirmat que espera que Feijóo acabe reconeixent que va mentir i que explique per què continua mantenint aforat Mazón després que s’haja demostrat que la seua versió no era certa. També han arribat a demanar la seua dimissió per mentir i per ocultar informació, i han recordat que la compareixença només s’ha produït perquè els missatges aportats al jutjat contradeien el relat oficial.
Àgueda Micó ha anat encara més enllà, denunciant que Feijóo ha convertit la comissió en un espectacle partidista i que ha faltat al respecte a les víctimes amb la seua actitud. Ha remarcat que no es pot tolerar que un líder polític utilitze una tragèdia per reforçar el seu relat i que, si realment volguera transparència, hauria aportat tots els missatges i no només els que li convenien. Micó ha insistit que la ciutadania mereix saber la veritat i que la veritat no pot dependre de la conveniència d’un partit.
Alberto Ibáñez, per la seua banda, ha posat el focus en la dimensió institucional del problema. Ha recordat que la DANA no és un debat partidista, sinó una qüestió de responsabilitat pública, i que la compareixença de Feijóo ha evidenciat una falta absoluta de respecte cap al treball de la comissió. Ibáñez ha denunciat que Feijóo ha anat a insultar, a provocar i a desviar l’atenció, i que això és incompatible amb el paper que hauria de tindre un líder de l’oposició en una democràcia madura. També ha remarcat que, si Mazón i Feijóo no tenen res a amagar, haurien de ser els primers interessats a aclarir els fets, no a ocultar-los.
Bildu, amb Oskar Matute al capdavant, ha mantingut un enfrontament directe amb ell. Matute li ha preguntat per la gestió i per les responsabilitats, però Feijóo ha respost amb referències a ETA fins al punt que la presidència de la comissió ha hagut de cridar-lo a l’ordre. Bildu li retreu que, davant una tragèdia amb víctimes mortals, recórrega a fantasmes del passat per no donar explicacions.
ERC també ha criticat durament la seua actitud. Consideren que Feijóo ha anat a la comissió a fer un míting i no a aclarir res, i que ha sigut incapaç de respondre cap pregunta concreta. Quan ha dit que el tranquil·litza que la seua compareixença no agrade a ERC i Bildu, els republicans ho han interpretat com una fugida d’estudi i una manera de desviar l’atenció del que realment s’estava investigant.
En conjunt, la compareixença ha deixat la sensació que Feijóo ha preferit confrontar i atacar abans que donar explicacions clares sobre què sabia, quan ho sabia i per què va mantindre durant mesos una versió que ara ell mateix ha hagut de rectificar. La política, per a ell, no sembla un exercici de responsabilitat, sinó un espai on la veritat és negociable. Quan la realitat no encaixa, la canvia. Quan els fets el contradiuen, els ignora. Quan les preguntes el comprometen, les desvia. Quan les institucions el controlen, les desacredita.
Açò no és només una crítica. És una reivindicació. Reivindiquem que les comissions d’investigació siguen espais de veritat i no de propaganda. Que els líders polítics responguen preguntes i no les esquiven. Que les víctimes d’una tragèdia no siguen utilitzades com a escuts. Que la veritat no siga un instrument partidista. Que la democràcia no siga un escenari per a l’ego d’uns pocs.
Torne a la frase inicial. No soy presidente porque no quiero. És una frase que revela una mentalitat. Una manera d’entendre el poder com un dret natural. Com si la presidència fóra un objecte que pot agafar quan li vinga de gust. Com si la democràcia fóra un tràmit. Com si el vot de milions de persones fóra secundari davant la seua voluntat personal.
La compareixença de hui ha sigut la demostració que, efectivament, no és president. Però no perquè no vulga. Sinó perquè la democràcia és més gran que ell. Perquè la veritat importa. Perquè les institucions, malgrat tot, encara tenen mecanismes per frenar la impunitat. Perquè la ciutadania mereix alguna cosa millor que un relat autoprotegit.
I perquè, al final, la política no és un mirall. És un servei. I hui, Feijóo ha demostrat que no està disposat a servir, sinó només a ser servit.