En un dia com hui, dedicat als aiguamolls, costa entendre com encara hem d’alçar la veu per defensar espais que haurien de ser intocables. La Marjal dels Moros, reconeguda com a Zona d’Especial Protecció per a les Aus, no és només un paisatge estimat ni un racó de natura amable. És un organisme viu, un arxiu de memòria ecològica, un refugi imprescindible enmig d’un territori cada vegada més pressionat per l’urbanisme, la industrialització i la lògica extractiva que tot ho vol convertir en superfície útil, en sòl rendible, en espai domesticat.
La Marjal és, sobretot, un límit. Un recordatori que no tot pot ser transformat, que hi ha espais que tenen un valor que no es pot mesurar en euros ni en metres quadrats. I és precisament per això que incomoda. Perquè posa davant del mirall un model de desenvolupament que encara confon progrés amb ocupació, creixement amb destrucció, futur amb asfalt.
Quan parlem de la Marjal dels Moros, parlem d’un ecosistema que funciona com una xarxa delicada. Les aus que hi hivernen, les que hi crien, les que hi fan parada en les seues migracions, depenen d’un equilibri que no admet frivolitat. La biodiversitat no és un luxe; és una condició de supervivència. I cada vegada que es planteja una intervenció que posa en risc aquest espai, el que realment es posa en risc és la nostra capacitat de conviure amb el territori sense devorar-lo.
Els aiguamolls són els grans aliats invisibles de la vida humana. Regulen el clima, filtren l’aigua, esmorteixen inundacions, generen paisatge i cultura. Però, paradoxalment, són també els ecosistemes més maltractats. Durant dècades, es van drenar, es van omplir, es van convertir en camps, en polígons, en urbanitzacions. I encara hui, amb tota la informació científica disponible, amb tota la consciència climàtica que hem anat adquirint, continuen sent objecte de pressions que no tenen res a veure amb l’interés general.
La Marjal dels Moros és un exemple claríssim d’aquesta tensió. D’una banda, un espai protegit, reconegut internacionalment, amb un valor ecològic indiscutible. De l’altra, un territori envoltat d’interessos que sovint miren la marjal com un obstacle o com una oportunitat per a projectes que no tenen res a veure amb la conservació. I enmig, una ciutadania que estima aquest espai, que el recorre, que el fotografia, que el defensa, però que massa sovint veu com les decisions es prenen lluny, amb criteris que no sempre posen la natura al centre.
Defensar la Marjal dels Moros no és un caprici ecologista. És una obligació democràtica. Perquè els espais naturals protegits no són un luxe, sinó una infraestructura vital. Són la garantia que el territori manté una mínima capacitat de regeneració, que no tot està sacrificat a la immediatesa, que encara hi ha llocs on la vida pot desplegar-se sense ser sotmesa a la lògica del benefici.
En aquest dia dels aiguamolls, la Marjal dels Moros ens recorda que la protecció ambiental no és un discurs abstracte, sinó una pràctica concreta. Que conservar un aiguamoll és conservar un futur possible. Que cada vegada que defensem aquest espai, defensem també la nostra pròpia dignitat com a societat capaç de posar límits, de dir prou, de reconèixer que hi ha valors que no es poden negociar.
La marjal no necessita grans discursos; necessita respecte. Necessita que entenguem que la seua fragilitat és també la nostra. Que si desapareix, no perdrem només un paisatge, sinó una peça essencial del nostre equilibri ecològic i cultural. I que, en un món cada vegada més castigat per la crisi climàtica, renunciar a un aiguamoll és renunciar a una defensa natural que no podem substituir.
Per això, hui més que mai, cal reivindicar la Marjal dels Moros com el que és: un tresor ecològic, un patrimoni col·lectiu, un espai que ens recorda que la convivència amb la natura no és una opció, sinó una necessitat. I cal fer-ho amb fermesa, amb convicció i amb la certesa que defensar-la és defensar-nos.