La història d’Anna Connell ens obliga a mirar més enllà de l’espectacle contemporani, més enllà de les llums de l’Etihad Stadium, més enllà de les campanyes de màrqueting que converteixen un club en una marca global. Ens convida a preguntar-nos què passa quan un relat col·lectiu es construeix a partir d’allò que és més fàcil de vendre i no d’allò que és més necessari recordar. Perquè, en el fons, la invisibilització d’Anna Connell no és un accident: és un símptoma.
Quan ella va començar a treballar a West Gorton, Manchester era un espai ferit. Les desigualtats socials, la violència entre joves, la precarietat laboral i la fractura comunitària eren el pa de cada dia. Anna, filla del rector de St. Mark’s, va decidir que la resposta no podia ser la resignació. Va organitzar espais de trobada, va impulsar iniciatives de suport mutu, va repartir menjar i carbó, va crear xarxes de cura i, finalment, va promoure activitats esportives per canalitzar l’energia d’aquella joventut que vivia entre la desesperança i la ràbia. D’aquell impuls va nàixer el club que, amb el temps, es convertiria en el Manchester City.
És profundament significatiu que l’origen d’un dels clubs més poderosos del món siga un acte de resistència comunitària. No un projecte empresarial, no una operació financera, no una estratègia de branding, sinó un gest radicalment humà: oferir alternatives a la violència, construir convivència, donar oportunitats a qui no en tenia. El futbol, en aquell moment, no era un negoci. Era una resposta social. Era una manera de salvar vides.
I, tanmateix, aquesta arrel humanista ha quedat pràcticament esborrada del relat oficial. Quan pensem en el City, pensem en estrelles, en títols, en patrocinadors, en un estil de joc que ha redefinit el futbol modern. Pensem en Guardiola, en Haaland, en la Premier League, en la Champions. Pensem en un club que s’ha convertit en símbol de poder global. Però no pensem en Anna Connell. No pensem en aquella dona que va imaginar un espai segur per a joves que no tenien res. No pensem en la seua mirada social, en la seua valentia, en la seua capacitat de transformar un barri a través de la cura i la convivència.
Per què? Per què una història tan potent, tan inspiradora, tan necessària, ha quedat relegada a una nota a peu de pàgina? La resposta, probablement, té a veure amb la manera com construïm els mites contemporanis. El futbol professional, com qualsevol indústria cultural, necessita relats que siguen fàcilment empaquetables, exportables i consumibles. Necessita herois que encaixen en l’imaginari global: entrenadors genials, futbolistes extraordinaris, propietaris poderosos. Necessita èpica, espectacularitat, triomf. I Anna Connell no encaixa en aquest esquema.
Ella representa una altra mena d’heroisme: el de la quotidianitat, el de la cura, el de la comunitat. Un heroisme que no es pot convertir en samarreta, que no genera ingressos, que no es pot resumir en un anunci de trenta segons. Un heroisme que incomoda perquè ens recorda que el futbol, abans de ser negoci, va ser un espai de resistència social. I això, en un món governat per la lògica del mercat, no sempre interessa.
També hi ha una qüestió de gènere que no podem ignorar. La història del futbol ha estat escrita majoritàriament per homes i per a homes. Les dones que hi han participat —com a jugadores, com a impulsores, com a organitzadores, com a activistes— han estat sistemàticament invisibilitzades. El cas d’Anna Connell és paradigmàtic: una dona que va fundar les bases d’un club que avui mou milions de persones, però que no apareix en la majoria de relats oficials. És com si la història haguera decidit que el futbol no podia tindre una mare, només pares.
Aquesta invisibilització no és només una injustícia històrica; és una pèrdua cultural. Perquè la història d’Anna Connell ens ofereix una mirada alternativa sobre què pot ser l’esport. Ens recorda que el futbol pot ser una eina de transformació social, un espai de trobada, un instrument per construir comunitat. Ens recorda que el futbol pot ser polític en el millor sentit de la paraula: pot generar vincles, pot reduir desigualtats, pot donar oportunitats. I, sobretot, ens recorda que el futbol pot ser un acte d’amor col·lectiu.
Quan un club es converteix en icono pop, corre el risc de perdre el contacte amb les seues arrels. El Manchester City, com qualsevol altre club globalitzat, viu en aquesta tensió constant entre la seua història i la seua projecció internacional. Però recuperar la figura d’Anna Connell no és només un exercici de memòria; és una oportunitat per repensar què vol dir ser un club, què vol dir representar una ciutat, què vol dir tindre una identitat que vaja més enllà dels títols i dels patrocinadors.
Imaginar un Manchester City que reconeix plenament la seua fundadora és imaginar un club que abraça la seua dimensió humana. Un club que entén que la seua força no prové només del talent esportiu, sinó també de la seua capacitat de generar comunitat. Un club que sap que la seua història no comença amb un trofeu, sinó amb una dona que va decidir que la violència no podia ser l’única resposta.
Potser la pregunta que hauríem de fer-nos no és per què Anna Connell està invisibilitzada, sinó què diu de nosaltres aquesta invisibilització. Què diu de la nostra manera de consumir cultura, de la nostra relació amb el passat, de la nostra tendència a simplificar relats complexos per fer-los més digeribles. Què diu de la nostra capacitat —o incapacitat— de reconéixer el valor de les cures, de la comunitat, de la solidaritat.
Recuperar la figura d’Anna Connell és un acte polític. És reivindicar un altre model de futbol, un altre model de ciutat, un altre model de convivència. És recordar-nos que darrere de cada club hi ha persones que van lluitar per construir espais més justos. És, en definitiva, una invitació a mirar el futbol no només com un espectacle, sinó com un fenomen social que pot transformar realitats.
En un món saturat d’imatges, de marques, de narratives prefabricades, la història d’Anna Connell és un recordatori poderós que el que realment perdura no és l’espectacle, sinó la humanitat. I potser, només potser, el futur del futbol passa per recuperar aquesta humanitat que el va veure nàixer. Anna Connell no és només una figura del passat; és una brúixola moral per al present. I és responsabilitat nostra decidir si volem escoltar-la o continuar mirant cap a un altre costat.