Cinquanta anys després de la mort de Franco, el relat oficial parla de mig segle de democràcia, de convivència, de modernització i d’integració europea. És un relat que s’ha repetit fins a convertir-se en una mena de mantra tranquil·litzador: hem avançat, hem crescut, hem consolidat institucions, hem entrat a Europa, hem deixat enrere la foscor. Però quan mirem aquest mig segle des del País Valencià, i encara més des de Sagunt, la història és més complexa, més matisada i, sobretot, més política. Perquè la democràcia no és només un sistema institucional, és una manera de viure, de decidir, de recordar i de projectar futur. I no tots els territoris han viscut aquests cinquanta anys de la mateixa manera.
El País Valencià ha estat, massa sovint, un territori que ha contribuït a la democràcia espanyola sense rebre el mateix reconeixement. Hem aportat cultura, economia, treball, innovació, diversitat i una manera de fer política des de baix, des del carrer, des de les associacions, des de les lluites socials. Però la mirada centralista ha continuat dominant el relat, com si la democràcia fora un procés que només es construeix a Madrid. I això és una falsedat que cal desmuntar. La democràcia espanyola no s’entén sense el paper dels territoris, i el País Valencià n’ha estat un dels motors més constants, encara que sovint invisibilitzat.
Sagunt és un exemple perfecte d’aquesta realitat. Quan es parla de la Transició, es parla de pactes, de despatxos, de reformes legislatives. Però a Sagunt, la Transició va tindre un altre nom: lluita obrera. La democràcia no va arribar com un regal institucional, sinó com una conquesta col·lectiva. Les mobilitzacions dels anys vuitanta, la defensa de la siderúrgia, les vagues, les assemblees, les ocupacions i la resistència van ser part essencial d’un procés que no només buscava salvar llocs de treball, sinó defensar la dignitat d’un poble. Aquella lluita va ser democràcia en estat pur. I, tanmateix, rarament apareix en els llibres d’història quan es parla de la Transició.
Cinquanta anys després, Sagunt continua sent un termòmetre de la democràcia real. No la democràcia formal, sinó la que es viu al carrer, la que es negocia en cada decisió urbanística, en cada projecte industrial, en cada conflicte territorial, en cada reivindicació cultural. Sagunt és un espai on es veu clarament com les decisions que es prenen lluny —a Madrid, a Brussel·les, a Luxemburg— aterren sobre un territori concret, amb persones concretes, amb conseqüències concretes. I això obliga a preguntar-nos quin paper tenim en aquesta democràcia que celebrem.
Europa és un actor central en aquesta reflexió. Quan Espanya va entrar a la Comunitat Econòmica Europea el 1986, es va vendre com un pas definitiu cap a la modernitat. I en part ho va ser. Però també va significar l’inici d’un procés en què les decisions econòmiques, industrials, agrícoles i territorials es van desplaçar cap a institucions que no sempre han tingut en compte la realitat mediterrània. El País Valencià ha patit les conseqüències d’acords comercials que han perjudicat la nostra agricultura, de polítiques de mobilitat que han ignorat el corredor mediterrani durant dècades, de normatives ambientals que no sempre han entés la singularitat del nostre territori. I, alhora, ha rebut fons europeus que han permés modernitzar infraestructures, protegir espais naturals i impulsar projectes culturals.
Europa ha estat, per al País Valencià, una oportunitat i una contradicció. Una porta oberta i un mur. Un espai de futur i un espai de desigualtats. I Sagunt ho ha viscut de manera especialment intensa. La reindustrialització europea, la transició energètica, la necessitat d’autonomia estratègica en sectors com les bateries o la mobilitat elèctrica han situat Sagunt en el centre d’un mapa que, durant molts anys, ens havia ignorat. La gigafactoria és un símbol d’aquesta nova etapa. Però també és un recordatori que Europa no és neutra. Europa decideix. Europa planifica. Europa condiciona. I els territoris han de saber defensar-se, negociar, exigir i posar límits.
La pregunta és: estem preparats per fer-ho. El País Valencià ha estat massa temps en una posició subalterna dins l’Estat i dins Europa. Hem estat un territori que produeix, que exporta, que treballa, que aporta, però que no sempre decideix. I això, cinquanta anys després de l’inici de la democràcia, és una anomalia que cal corregir. La democràcia no és completa si els territoris no tenen veu pròpia. Si les decisions que afecten la nostra economia, el nostre paisatge, la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre futur es prenen sense nosaltres, la democràcia és incompleta.
Sagunt, en aquest sentit, és un espai de resistència i d’oportunitat. Resistència perquè ha sabut plantar cara a decisions injustes, com el tancament de la siderúrgia o projectes urbanístics que amenaçaven el territori. Oportunitat perquè ara es troba en un moment clau per definir quin tipus de desenvolupament vol. La gigafactoria no pot ser només una inversió. Ha de ser una oportunitat per repensar el model productiu, per garantir que la reindustrialització siga justa, per assegurar que els beneficis arriben a la ciutadania i no només a les grans corporacions, per exigir infraestructures dignes, per protegir el territori i per reforçar la cohesió social.
Cinquanta anys de democràcia haurien de servir per entendre que la democràcia no és només votar cada quatre anys. És decidir com volem viure. És defensar el territori. És protegir la cultura. És garantir drets socials. És exigir transparència. És participar en els processos que ens afecten. I Sagunt ha demostrat, una vegada i una altra, que sap fer-ho. Però també ha demostrat que necessita més eines, més reconeixement i més capacitat d’incidència.
El País Valencià necessita una veu pròpia a Europa. No una veu delegada, no una veu subordinada, no una veu que depenga de la voluntat del govern central. Necessita una presència real en els espais on es decideixen les polítiques que afecten el nostre futur. Necessita una estratègia mediterrània que defense els nostres interessos. Necessita una política industrial que no ens convertisca en un simple espai de producció, sinó en un territori amb capacitat d’innovació i decisió. Necessita una política agrícola que protegisca els nostres productors. Necessita una política cultural que reconega la nostra llengua com a part del patrimoni europeu. Necessita una política territorial que entenga que el Mediterrani no és perifèria, sinó centre.
Cinquanta anys després, la democràcia espanyola continua tenint deures pendents amb el País Valencià. I Europa també. Però això no és una invitació al victimisme. És una invitació a la responsabilitat. A entendre que la democràcia no es demana, es construeix. No s’espera, s’exerceix. No s’implora, s’exigeix. I Sagunt és un exemple de com un territori pot fer-ho.
La memòria democràtica no és només recordar el passat. És utilitzar-lo per transformar el present. Sagunt recorda les lluites obreres no per nostàlgia, sinó per aprendre com s’organitza un poble quan el futur està en joc. Recorda la defensa del Teatre Romà no per romanticisme, sinó per entendre que la cultura és una trinxera democràtica. Recorda les mobilitzacions ecologistes perquè sap que el territori és un bé comú. Recorda les lluites veïnals perquè sap que la democràcia es fa des de baix.
Ara, amb cinquanta anys de democràcia a l’esquena, Sagunt té una nova responsabilitat: demostrar que la democràcia del segle XXI no pot ser només institucional. Ha de ser territorial, ecològica, participativa, cultural, social i mediterrània. Ha de ser una democràcia que escolte els pobles, que reconega la diversitat, que distribuïsca el poder, que protegisca la vida i que entenga que el futur d’Europa es juga també en llocs com Sagunt.
Europa necessita territoris que no tinguen por de dir la veritat. I la veritat és que la democràcia no està garantida. Que la desigualtat territorial és una amenaça real. Que la transició energètica pot generar noves injustícies si no es fa amb criteris socials. Que la reindustrialització pot repetir errors del passat si no es posa la vida al centre. Que la cultura pot ser instrumentalitzada si no es defensa com a dret. Que la participació pot convertir-se en un decorat si no es garanteixen mecanismes reals de decisió.
Sagunt pot ser un far en aquest moment històric. Un exemple de com un territori amb memòria, amb identitat i amb capacitat de lluita pot influir en decisions que semblen llunyanes. Però això només serà possible si el País Valencià assumeix que té dret a parlar en primera persona. I si Europa entén que la seua legitimitat depén de la capacitat d’escoltar els territoris que la formen.
Cinquanta anys de democràcia no són un punt final. Són un punt d’inflexió. Una invitació a revisar què hem fet, què hem deixat de fer i què estem disposats a fer a partir d’ara. I Sagunt, amb la seua història i el seu present, té molt a dir en aquest debat. Perquè la democràcia no és només una data. És una pràctica. És una responsabilitat. És una lluita. I és, sobretot, una manera de defensar la vida compartida.