Quan el president del govern anuncia que el dimarts es desclassificaran els documents del 23-F i ho presenta com una manera de saldar una “deute històrica amb la ciutadania”, inevitablement s’obri un debat que fa dècades que arrosseguem. Un debat que no és només sobre uns papers secrets, sinó sobre la manera com aquest país ha decidit mirar —o no mirar— el seu passat. I, sobretot, sobre com els silencis institucionals han contribuït a una amnèsia col·lectiva que encara pesa sobre la nostra democràcia.
La notícia arriba com arriben sempre aquestes coses: embolicada en solemnitat, amb un to de moment històric, com si per fi s’haguera trobat la clau que obri totes les portes. Però la pregunta que moltes persones es fan és si realment estem davant d’un gest transformador o d’una operació simbòlica més, d’aquelles que busquen tancar ferides sense haver-les netejat. Perquè la memòria democràtica no es resol amb un titular, ni amb una roda de premsa, ni amb un grapat de documents que, probablement, arribaran amb més tinta negra que paraules llegibles.
El 23-F és un episodi que encara projecta ombres llargues. No només per la imatge del tinent coronel Tejero entrant al Congrés amb una pistola, sinó per tot el que no s’ha contat, per tot el que s’ha volgut deixar en un racó fosc. Durant dècades, la versió oficial ha sigut una mena de relat tranquil·litzador: un colp d’estat fallit, un rei que va salvar la democràcia, uns militars descontrolats que actuaren pel seu compte. Però la història mai és tan simple, i la ciutadania ho sap. Ho sap perquè ha vist com, al llarg dels anys, s’han anat filtrant informacions, testimonis, sospites i contradiccions que apunten a una trama molt més complexa, amb complicitats que no sempre han estat convenientment investigades.
La desclassificació pot ser una oportunitat per aclarir algunes d’aquestes zones fosques. Però també pot convertir-se en un exercici de maquillatge institucional si el que s’allibera és només allò que ja no compromet ningú, allò que no altera el relat oficial, allò que no posa en qüestió els fonaments d’una transició que, per a moltes persones, va ser més pactada amb el passat que orientada cap al futur. Perquè, al cap i a la fi, el 23-F no és només un episodi aïllat: és un símptoma d’un problema més profund, d’un estat que mai no ha acabat de trencar del tot amb els hereus del franquisme.
Quan parlem d’hereus del franquisme, no parlem només de persones concretes, sinó d’estructures, de cultures polítiques, de maneres de fer que han sobreviscut al canvi de règim. Parlem d’un aparell judicial que encara arrossega inèrcies autoritàries. Parlem d’unes forces de seguretat que, en alguns moments, han actuat amb una impunitat que recorda massa temps passats. Parlem d’uns poders econòmics que es van enriquir durant la dictadura i que continuaren controlant sectors clau durant la democràcia. Parlem d’unes elits que mai no van ser depurades, que van saber adaptar-se al nou context sense perdre influència.
La transició espanyola, tan celebrada internacionalment, va ser també un pacte de silenci. Un pacte que va permetre avançar cap a un sistema democràtic, sí, però que també va deixar intactes moltes estructures del règim anterior. I aquest pacte, que en el seu moment es va presentar com una necessitat per evitar un nou conflicte, ha tingut conseqüències profundes. Una d’elles és la dificultat per afrontar episodis com el 23-F amb plena transparència. Una altra és la incapacitat per reconéixer i reparar les víctimes del franquisme. I una tercera, potser la més greu, és la normalització d’una amnèsia que ha anat calant en la societat.
Aquesta amnèsia no és casual. És una amnèsia construïda, alimentada, institucionalitzada. Una amnèsia que ha permés que, encara hui, hi haja persones que relativitzen la dictadura, que parlen de Franco com si fóra una figura neutral, que neguen la repressió o que fins i tot la justifiquen. Una amnèsia que ha permés que partits polítics amb representació parlamentària reivindiquen obertament elements del franquisme sense que això provoque un escàndol generalitzat. Una amnèsia que ha permés que els símbols feixistes continuen presents en espais públics, que les fosses comunes continuen sense obrir-se, que les famílies continuen buscant els seus desapareguts.
En aquest context, la desclassificació dels documents del 23-F pot ser un pas endavant, però no serà suficient si no va acompanyada d’una voluntat real de revisar el passat amb honestedat. No es tracta només de saber què va passar aquell dia, sinó de comprendre per què va ser possible. I això implica qüestionar els fonaments de la transició, revisar els pactes de silenci, reconéixer les complicitats i assumir que la democràcia espanyola té deures pendents.
També implica preguntar-se per què ha costat tant arribar fins ací. Per què han hagut de passar més de quaranta anys perquè un govern decidisca obrir aquests arxius. Per què, durant dècades, s’ha mantingut una opacitat que no és pròpia d’un estat democràtic madur. Per què la ciutadania ha hagut de conformar-se amb mitges veritats, amb relats oficials que no sempre encaixen amb els fets. I, sobretot, per què encara hi ha resistències tan fortes a revisar el passat.
Aquestes resistències no són només institucionals. També són culturals. Durant anys, se’ns ha repetit que remoure el passat és perillós, que pot dividir la societat, que és millor mirar cap avant. Però aquesta idea és profundament errònia. No hi ha democràcia plena sense memòria. No hi ha convivència real sense veritat. No hi ha futur digne sense un passat assumit. I, sobretot, no hi ha justícia sense reconeixement.
La memòria no és venjança. La memòria és responsabilitat. És un acte de maduresa col·lectiva. És la manera d’evitar que els errors es repetisquen. És la manera de construir una societat més justa, més lliure, més conscient. I això passa per obrir arxius, sí, però també per obrir debats, per escoltar testimonis, per revisar relats, per qüestionar mites.
El 23-F és un d’aquests mites. Un mite construït per protegir determinades figures, per reforçar determinats relats, per evitar determinades preguntes. La desclassificació pot ajudar a desmuntar-lo, però només si es fa amb valentia i transparència. Si el que s’allibera són documents irrelevants o parcialment censurats, el gest quedarà en res. Si, en canvi, s’obri la porta a una revisió profunda, pot ser un punt d’inflexió.
Ara bé, perquè això siga possible, cal que la ciutadania estiga disposada a mirar de cara el seu passat. I ací és on entra la pregunta que planteges: despertem? És una pregunta incòmoda, perquè implica reconéixer que, durant molt de temps, hem acceptat una versió edulcorada de la nostra història. Implica reconéixer que hem viscut en una democràcia que, en alguns aspectes, ha preferit no saber. Implica reconéixer que la memòria ha estat una assignatura pendent.
Despertar significa exigir transparència. Significa reclamar veritat. Significa no conformar-se amb gestos simbòlics. Significa entendre que la democràcia no és només votar cada quatre anys, sinó també conéixer el passat que la sustenta. Significa assumir que la memòria és un dret col·lectiu.
També significa entendre que els hereus del franquisme no són només una anècdota històrica, sinó una realitat política que encara condiciona el present. Quan veiem discursos autoritaris normalitzats, quan veiem atacs a la diversitat, quan veiem discursos d’odi, quan veiem la negació de la violència de la dictadura, estem veient la persistència d’aquell llegat. I això no es combat només amb lleis, sinó també amb consciència.
La desclassificació dels documents del 23-F pot ser un punt de partida per a aquesta consciència. Però només serà útil si la societat decideix aprofitar-la. Si no, quedarà com una anècdota més, com un gest polític que no transforma res. La responsabilitat és compartida: de les institucions, que han de garantir transparència; dels mitjans, que han d’investigar i contextualitzar; de les escoles, que han d’ensenyar història sense por; i de la ciutadania, que ha de voler saber.
Potser la pregunta no és només si despertem, sinó si volem despertar. Perquè despertar implica incomoditat. Implica revisar creences. Implica qüestionar relats que ens han contat durant dècades. Implica assumir que la democràcia espanyola no és tan exemplar com ens han fet creure. Però també implica una oportunitat: la d’avançar cap a una societat més madura, més crítica, més lliure.
La desclassificació del 23-F pot ser un pas en aquesta direcció. Però només serà realment transformadora si va acompanyada d’un compromís ferm amb la memòria democràtica. Un compromís que no es quede en gestos puntuals, sinó que es convertisca en una política d’estat. Un compromís que reconega que la veritat no és una amenaça, sinó una necessitat.
Si volem una democràcia plena, hem de mirar el passat sense por. Hem de reconéixer les ombres, els silencis, les complicitats. Hem de trencar amb l’amnèsia. Hem de construir una memòria que siga inclusiva, crítica i valenta. Només així podrem saldar, de veritat, la deute històrica amb la ciutadania.
I potser, aleshores, sí que podrem dir que hem despertat.