El dia que ens van telefonar, no era un dia especial. No era cap aniversari, ni cap festa. Era un matí qualsevol, amb el cafè mig begut i la roba per plegar damunt del sofà. El telèfon va sonar i, quan vam veure el número, el cor ens va fer un bot. Vam contestar amb la veu tremolosa. Ens van dir que hi havia una proposta. Que hi havia una criatura. Que ens volien parlar.
Ens vam mirar sense dir res. Només amb els ulls. Sabíem que aquell moment podia ser el principi de tot. Ens van citar per a una reunió. Vam passar la nit sense dormir. Pensant en qui seria, en com seria, en si ens reconeixeríem. En si ella —o ell— ens esperava, encara que no ho sabera.
A la reunió ens van donar un dossier. Amb fotos, amb dades, amb una història. Vam llegir en silenci. Vam mirar les imatges. Vam sentir que el cor se’ns feia gran. Era una xiqueta. Tenia cinc anys. Tenia un somriure tímid i uns ulls que semblaven buscar alguna cosa. Vam saber, en aquell instant, que era ella. Que no calia més. Que sí.
Ens van explicar la seua història. Amb respecte, amb cura. Vam escoltar amb el cor obert. Amb dolor, també. Perquè l’adopció sempre porta una pèrdua. Una ruptura. Una ferida. Però també porta una possibilitat. Una nova etapa. Una nova llar.
Vam dir que sí. Que volíem conéixer-la. Que volíem ser la seua família. Que estàvem preparades. Ens van donar una data per al primer encontre. Vam tornar a casa amb una emoció que no sabíem com gestionar. Vam dir-li a la nostra filla. Ella va cridar, va saltar, va preguntar mil coses. “Quan la veurem?” “Què li direm?” “Li agradarà el meu peluix?”
El dia de l’encontre vam arribar abans de l’hora. Amb nervis, amb il·lusió, amb una motxilla plena de coses que pensàvem que li agradarien. Quan vam entrar a la sala, ella ja estava allí. Jugava amb una pilota, mirava de reüll. Quan ens va veure, es va quedar quieta. Nosaltres també. Ningú va dir res durant uns segons. Després, una de les professionals li va dir: “Mira, elles són les persones que volen conéixer-te.” Ella va fer un pas cap a nosaltres. I nosaltres cap a ella.
No recordem exactament què vam dir. Potser vam dir el seu nom. Potser vam preguntar si volia jugar. Però sí recordem el moment en què ens va mirar als ulls. I va somriure. Un somriure petit, però sincer. Com si diguera: “D’acord. Provem-ho.”
Els primers minuts van ser prudents. Ella mirava, tocava, preguntava amb la mirada. Vam jugar amb una nina, vam contar-li un conte, vam fer un dibuix. A poc a poc, la distància es va fer més curta. Les mans es van tocar. Les veus es van suavitzar. El vincle va començar a teixir-se, fil a fil.
Quan vam tornar a casa, la nostra filla volia saber-ho tot. Vam contar-li com era, què li agradava, com havia reaccionat. Ella va fer un dibuix per a regalar-li. Va escriure el seu nom amb lletres grans. Va dir: “Ja som quatre.”
Els dies següents van ser intensos. Més trobades, més jocs, més converses. Fins que va arribar el moment de portar-la a casa. Aquell dia, la casa estava neta, preparada, emocionada. Ella va entrar amb una motxilla petita i una mirada gran. Va mirar al seu voltant. Va veure la seua habitació. Va veure la nostra filla. Es van mirar. I es van abraçar. Sense paraules. Només amb el cos.
Des d’eixe dia, tot va canviar. La rutina, els horaris, les emocions. Però també va canviar la manera de mirar el món. Ara érem quatre. Amb històries diferents, amb camins diversos, però amb un mateix desig: compartir la vida.