Hi ha anys en què la campanya citrícola comença amb prudència, i n’hi ha d’altres en què arranca amb un colp sec. Les mandarines primerenques del Camp de Morvedre, que haurien d’obrir la porta a la resta de la temporada, han topat amb un mur que ja coneixem massa bé: preus baixos, incompliments de contractes i un mercat europeu que continua funcionant amb regles dictades des de molt lluny del territori.
Aquest primer revés no és una anècdota agrícola. És un símptoma polític.
El mercat no és lliure, és desigual. Les primerenques arriben quan encara circula fruita de Sud-àfrica per Europa. No és cap casualitat, sinó la conseqüència directa d’un model comercial que permet que les importacions entren tard, pressionen els preus i obliguen les persones productores valencianes a competir en condicions impossibles. El resultat és conegut: fruita que no es recol·lecta, contractes que es trenquen, centrals que no assumeixen la compra i famílies que veuen com el seu treball perd valor abans d’arribar al magatzem. Això no és lliure mercat, és desprotecció institucional.
Al Camp de Morvedre, la citricultura no és només economia. És identitat, paisatge, memòria i cohesió social. Quan les primerenques cauen, no cau només un producte: cau una part del relat que ens ha sostingut durant dècades. Tot i això, la comarca continua resistint. Hi ha explotacions familiars que mantenen la dignitat del camp, cooperatives que intenten innovar i persones joves que, contra tot pronòstic, tornen a la terra perquè saben que el futur també pot ser rural. Però la resistència no pot ser l’única estratègia. Resistir és necessari, però no suficient.
El problema no és el clima, és la política. És fàcil culpar la meteorologia, la globalització o la suposada llei de l’oferta i la demanda. Però el que està passant amb les primerenques és conseqüència directa de decisions polítiques: acords comercials que no protegeixen la producció local, controls fitosanitaris desiguals que generen competència deslleial, absència de mecanismes que garantisquen el compliment dels contractes i invisibilització del paper social i ambiental de l’agricultura mediterrània. El camp no demana privilegis, demana justícia.
Combatiu no és una actitud agressiva, és una actitud digna. És entendre que, si no alcem la veu, el relat el faran altres i el faran en contra nostra. Combatiu és exigir que Europa revise els acords que ens condemnen. Combatiu és reclamar que les administracions locals i autonòmiques deixen de mirar cap a un altre costat. Combatiu és defensar que el Camp de Morvedre té dret a un futur agrícola viu, sostenible i just. No és una batalla romàntica, és una batalla per la supervivència d’un territori.
La crisi de les primerenques no és el final de res, és un avís. Un recordatori que el camp valencià no pot continuar sent l’esglaó feble d’una cadena que beneficia sempre els mateixos. El futur del Morvedre i del País Valencià passa per un camp fort, organitzat, modernitzat i respectat. I això només serà possible si la societat entén que el que està en joc no són mandarines, és el model de vida que volem.
Per això, hui més que mai, cal ser combatives i combatius. Perquè la terra, quan la defenses, respon. I perquè un territori que lluita és un territori que encara té futur.