Hi ha figures que, malgrat el pas dels segles, continuen projectant una llum que no prové del miracle espectacular ni de la grandiloqüència, sinó d’una manera d’estar al món. La Beata Inés de Benigànim, nascuda com Josefa Teresa Albiñana Gomar l’any 1625, és una d’eixes presències que, sense moure’s del seu poble ni del seu convent, ha travessat generacions, comarques i memòries familiars. En un país com el nostre, on la identitat es construeix sovint a través de la paraula transmesa, la seua figura adquireix un valor que va més enllà de la religió i entra en el terreny de la cultura compartida.
La Beata Inés no va ser una aristòcrata, ni una intel·lectual, ni una figura política. Era una dona de Benigànim, filla de Lluís Albiñana i Vicenta Gomar, que va entrar al convent de les Agustines Descalces i no en va eixir mai més. La seua vida aparentment menuda es va convertir en un espai de projecció col·lectiva. La gent hi anava a buscar consell, pau i orientació. No perquè fera grans discursos, sinó perquè escoltava. En un temps marcat per guerres, fams i epidèmies, la capacitat d’escoltar era un luxe, i ella el va convertir en vocació.
La beatificació de 1888 no és només un reconeixement eclesiàstic. És la institucionalització d’un sentiment popular que ja feia dos segles que circulava. La Beata Inés no és una figura imposada des de dalt, sinó una presència que puja des de baix, des del carrer, des de les cases, des de les històries que les famílies es contaven a la vora del foc. Per això, encara hui, moltes persones de les nostres comarques mantenen un vincle emocional amb ella, siga per devoció, per tradició o per transmissió familiar.
Vivim en un temps on la visibilitat ho és tot. On sembla que només existeix allò que es mostra, que es publica, que es comparteix. En canvi, la Beata Inés representa exactament el contrari: la força de la discreció, de la constància i de la senzillesa. No va escriure llibres, no va dirigir institucions, no va deixar discursos. Va deixar una manera de ser. I això, en una societat com la valenciana, que sovint ha menystingut la pròpia humilitat, és una lliçó que encara ressona.
La seua figura també ens parla d’un altre element profundament valencià: la capacitat de convertir el quotidià en símbol. El miracle del taronger plantat al revés, que encara dona fruit, és una metàfora perfecta del nostre territori. Un país que, tot i les adversitats, continua donant vida. Un país que ha hagut de créixer sovint a contracorrent, però que ha sabut mantindre la dignitat. La Beata Inés és, en aquest sentit, una imatge condensada de la nostra resistència quotidiana.
També és important recordar que la seua influència no es limita a Benigànim. Les famílies de la Costera, la Vall d’Albaida, la Ribera i fins i tot del Camp de Morvedre han mantingut durant generacions històries de parentiu espiritual o col·lateral amb ella. No es tracta de descendència directa, perquè era religiosa de clausura, sinó de vincles emocionals, territorials o familiars que han anat passant de boca en boca. En moltes cases, la Beata Inés era una presència protectora, una referència moral o un símbol de serenitat.
Aquest fenomen diu molt de com construïm la memòria col·lectiva. Les figures que perduren no són sempre les més poderoses, sinó les que connecten amb una necessitat profunda. En el cas de la Beata Inés, la necessitat era clara: trobar un espai de calma enmig del soroll, una veu que escoltara, una presència que no jutjara. En un món convuls, ella representava la possibilitat d’una pau interior que no depenia de la política ni de la fortuna, sinó de la coherència personal.
La seua història també ens convida a reflexionar sobre el paper de les dones en la nostra tradició. Moltes vegades, la història oficial ha invisibilitzat les dones que sostenien la vida quotidiana, que mantenien la cohesió comunitària, que transmetien valors i que feien possible la supervivència col·lectiva. La Beata Inés, sense voler-ho, es converteix en un símbol d’eixa força silenciosa. Una força que no necessita reconeixement públic per ser essencial.
En un moment en què el nostre país es troba immers en debats sobre identitat, llengua, territori i futur, recuperar figures com la Beata Inés pot ajudar-nos a recordar que la identitat valenciana no és només política o cultural, sinó també emocional. És una identitat feta de gestos menuts, de memòries compartides, de relats que passen de generació en generació. És una identitat que es construeix tant en els grans esdeveniments com en les històries íntimes.
La Beata Inés ens recorda que la humilitat no és submissió, sinó una manera de mirar el món amb profunditat. Que la senzillesa no és pobresa, sinó una forma de llibertat. Que la constància no és resignació, sinó una aposta per la coherència. I que l’espiritualitat, entesa com a espai interior, pot ser una eina poderosa per resistir les tempestes de la vida.
Potser per això continua viva en la memòria de tanta gent. Perquè, més enllà de la religió, representa una manera de ser que moltes persones reconeixen com pròpia. Una manera de caminar pel món sense fer soroll, però deixant empremta. Una manera de relacionar-se amb les altres persones des del respecte i la cura. Una manera de construir comunitat sense necessitat de protagonisme.
En un temps en què tot sembla accelerat, en què la immediatesa domina i en què la superficialitat s’imposa, la figura de la Beata Inés ens convida a recuperar el valor de la calma, de la paraula justa, de l’escolta atenta. Ens recorda que la transformació profunda no sempre ve de grans gestos, sinó de la persistència en allò que és essencial.
Potser, al capdavall, això explica per què la seua memòria continua viva. Perquè, en un món que canvia constantment, la necessitat d’una presència serena i coherent continua sent la mateixa. I perquè, en un país com el nostre, on la identitat es teixeix amb fils de tradició, llengua, afecte i resistència, figures com la Beata Inés actuen com a punts de llum que ens ajuden a orientar-nos.
La seua vida és un recordatori que la grandesa no sempre es troba en allò que és visible, sinó en allò que perdura. I que, de vegades, una dona humil de Benigànim pot dir-nos més sobre nosaltres mateixos que qualsevol relat oficial. Perquè la seua història és, en el fons, una història compartida: la d’un poble que ha sabut trobar en la senzillesa una forma de força, i en la humilitat una forma de dignitat.