A Sagunt i al Camp de Morvedre ja no ens valen les palmadetes a l’esquena ni les fotos de despatx. Hem perdut massa trens —literalment i metafòricament— per culpa d’un model que ens ha mantingut per baix de la mitjana durant més d’una dècada, mentre el deute se’ns feia muntanya i les oportunitats s’esvaïen. Ara ens tornen a prometre que “vindran més diners”, que “a partir de 2027” la Comunitat Valenciana rebrà 3.669 milions d’euros addicionals, que “serem dels que més guanyen”. Però en la política real, les comunitats no es financen amb futurs condicionats, es financen amb pressupost present, fons transitoris i reparació del dany acumulat. Això és el que cal exigir, amb noms i cognoms i amb la contundència que mereix la nostra gent.
Què faríem ací, demà mateix, si el finançament fóra just i no una promesa ajornada. Reforçaríem l’Hospital de Sagunt i l’atenció primària, que demanen a crits més personal i més especialitats. Posaríem ordre en la mobilitat comarcal, ampliant rodalies i freqüències perquè el Port de Sagunt i els polígons no siguen illes. Acceleraríem connexions ferroviàries estratègiques del port amb el Corredor Mediterrani per competir de veritat en logística, i no amb discursos. Blindaríem una estratègia d’habitatge seriosa davant el xoc de demanda que ja provoca la gigafactoria, i no deixaríem famílies atrapades per preus desbocats. Tancaríem per fi la bretxa cultural i patrimonial: Teatre Romà, Gerència, museus, itineraris industrials amb criteris d’excel·lència. És tot el que falta —i tot el que ja s’ha posat damunt la taula en debats i acords locals— però requerix diners, no titulars.
Per què no passa. Perquè ni el PSOE ni el PP han volgut fer el que s’ha de fer: fons transitori d’anivellament ja, condonació justa del deute històric, criteri poblacional i calendari curt, blindat contra el tacticisme. El Govern socialista ha presentat una proposta que incrementa recursos i revisa la població ajustada, sí, però fixa l’entrada en vigor per a 2027 i continua esquivant el fons transitori que garantiria immediatament la mitjana per càpita. És més, quan han ofert una quita parcial de la deuda valenciana, ni la Generalitat, ni patronals, ni sindicats s’han donat per satisfets: la mateixa jornada va tornar a exigir el canvi de model, el fons transitori i la reparació del deute derivat de l’infrafinançament, perquè allò ofert no cobria ni de lluny el dany acumulat que els informes situen per damunt del 44.000-47.000 milions d’origen sistèmic. És una operació que sona a pacte conjuntural, no a justícia estructural.
I el PP? El PP valencià juga a dues bandes: demana un fons d’anivellament en les Corts i alhora renuncia a ingressos amb rebaixes fiscals regressives, mentre el seu lideratge nacional rebutja la condonació i s’entesta en criteris que perjudiquen el nostre territori. Quan Compromís va portar una Llei de Tracte Just —sis mesos d’anti-bloqueig, fons immediat i regularització del deute via AIReF— els populars acabaren rebaixant-la i renunciant a reclamar la condonació amb la coherència que exigeix el consens valencià, fins i tot empastrant un acord inicial. I quan el Govern central va proposar una quita, el PPCV la va qualificar de “parxe” i va preferir el relat del no abans que obligar Madrid a fer el que toca: reformar el model i reparar el deute causat per l’infrafinançament. La política de la foto fàcil no paga quiròfans ni rodalies.
Mentrestant, el relat socialista repeteix que “serem els tercers que més guanyen” i que la reforma és “més solidària” perquè puja la cessió d’IRPF i IVA i reajusta ponderacions. Pot ser, però sense fons transitori enguany i l’any que ve, Sagunt continuarà fent mans i mànigues per a arribar a final d’exercici, i el Camp de Morvedre perdrà múscul per a la transició que necessita. La mateixa proposta reconeix la complexitat i deixa a l’aire la concreció de punts clau: si no hi ha garanties d’arribar a la mitjana ja, tot són castells d’aire.
El perquè profund d’aquest bloqueig és senzill i incòmode. Al PSOE li pesa la geometria variable: cada pas en finançament s’ha condicionat massa vegades a la negociació amb ERC o a equilibri de majories, convertint el que ací és una urgència en moneda de canvi. De resultes, condonacions parcials i calendaris diferits que es venen com històrics, però que no afronten el cor del problema valencià ni asseguren el pont fins que el nou model funcione. Al PP li pesa el càlcul territorial i el guió federal: aplaudeixen un fons d’anivellament en abstracte, però rebutgen condonacions quan les impulsa el Govern central, i en la pràctica anteposen criteris que afavoreixen altres territoris o la seua estratègia estatal, abans que blindar el consens valencià que durant anys unia partits, patronals i sindicats. Així no es construeix país; així es cronifica l’agravi.
Què implica, en la nostra escala, continuar un any més sense finançament just. Que l’Hospital de Sagunt seguirà amb pressió a urgències i especialitats que obliguen desplaçaments, que el transport comarcal i les rodalies cap a València continuaran desajustades, que el Port de Sagunt no tindrà la connexió ferroviària que necessita per a competir amb garanties, que la Gerència avançarà a salts i a costa de subvencions parcials, que el mercat d’habitatge es tensionarà amb la gigafactoria sense un pla comarcal potent i, en definitiva, que l’esforç ciutadà i local toparà amb el sostre de ciment de l’Estat. És el que ja reflecteixen cròniques locals i acords municipals: o hi ha diners, o les decisions es queden en voluntarisme.
No és cap secret que les empreses han identificat Sagunt com un lloc per invertir i crear ocupació. Però sense serveis, mobilitat i habitatge, l’atracció es converteix en un efecte bumerang: preus pels núvols, desbordament de serveis i desigualtats noves. El repte que dibuixa la pròpia premsa comarcal és clar: la capital del Camp de Morvedre viu una expansió; o la governem amb inversió intel·ligent i drets garantits, o la deixem en mans d’una especulació que desfa el teixit social.
Llavors, què fem. En primer lloc, dir-ho clar: fons transitori d’anivellament ara, no el 2027; condonació del deute històric calculada sobre la part causada per l’infrafinançament, no una quita discrecional; població ajustada que reflectisca de veritat la demanda sanitària, educativa i social del nostre territori; i calendari curt amb mecanisme anti-bloqueig. És la línia que han defensat obertament els actors valencianistes, i és la ruta mínima per a deixar de fer de la paraula reforma un sinònim de promesa. Quan la Plataforma pel Finançament Just i el IVIE recorden que la major part de la nostra deuda és producte de l’infrafinançament, el que demanen és exactament això: reparar el dany amb criteris, i posar el pont fins que el model funcione.
En segon lloc, política de país i no de sigles. Recuperar el consens valencià que unia PP, PSPV i Compromís en tres punts: reforma del model, fons transitori i condonació del deute il·legítim. Quan els partits es desalineen d’aquest trípode, la societat ho paga. I és significatiu que, fins i tot quan la proposta estatal diu que la Comunitat Valenciana seria de les més beneficiades en termes absoluts, la clau continue sent la mateixa: o es garanteix en present que no quedem per baix de la mitjana, o el relat de l’avenç és fum.
En tercer lloc, agenda local amb urgència. A Sagunt i al Camp de Morvedre, un finançament just no és un eslògan: és pressupost per a quiròfans, per a nous trens, per a habitatge assequible, per a patrimoni viu. Tenim un projecte comarcal que reclama respostes concretes en sostenibilitat, mobilitat i planificació, i que ja ha estat verbalitzat en fòrums i iniciatives; la diferència entre discurs i realitat es diu diners. I els diners que falten se’n van cada any per la finestra d’un model injust i d’un deute que paguem amb interessos mentre ens diuen que esperem un parell d’anys més.
Per què ni el PSOE ni el PP volen fer-ho, de veritat. Perquè el finançament valencià s’ha convertit en geometria de poder. El PSOE prefereix pactes bilaterals que li quadren números a Madrid, encara que deixen el País Valencià amb una quita insuficient i sense fons transitori immediat, i posposen el cor de la reforma a una data que sempre depén d’aritmètica parlamentària. El PP, per la seua banda, prefereix la bandera de l’ortodòxia fiscal estatal i el càlcul del seu mapa territorial: rebutja condonacions quan les impulsa el Govern, juga a erosionar el consens valencià i maquilla la demanda d’anivellament amb retallades d’ingressos que, ací, debiliten encara més els serveis. En tots dos casos, la lògica de partit s’imposa a la lògica de país. I ací, a Sagunt i al Camp de Morvedre, sabem que la lògica de país comença per la salut, el tren, l’habitatge i el patrimoni.
Així que sí, fem-ho polític, potent i clar. No demanem privilegis; exigim que es tracte igual el que és igual i que es repare el que ha estat injust. Si el Govern vol credibilitat, que active el fons transitori ja i que condone el deute històric amb criteris d’infrafinançament. Si el PP vol representar de veritat el poble valencià, que torne al consens i deixe d’usar el finançament com a palanca de partit. I si la societat civil vol acabar amb la resignació eterna, que sostinga, sense pauses, la demanda d’un finançament just com el que ens permetria fer a Sagunt i al Camp de Morvedre tot allò que ja sabem fer: treballar, innovar i cuidar, però amb els recursos que ens pertoquen. Fins que això passe, dir-ho cada dia no és una consigna; és una responsabilitat.