El desmembrament de Iugoslàvia no va ser un accident inevitable ni un simple resultat de tensions internes. Va ser també la conseqüència d’una mirada europea que, en lloc de treballar per la pau, va optar per la rapidesa; que, en lloc de reforçar mecanismes de mediació, va preferir legitimar actors que buscaven imposar fronteres a través de la força; que, en lloc de defensar la convivència, va validar la lògica del “cada poble pel seu compte”, sense garantir que aquell procés es fera amb justícia, seguretat i respecte als drets humans. I això, trenta anys després, continua sent una lliçó incòmoda que Europa encara no ha assumit del tot.
Quan es parla del reconeixement de Croàcia i Eslovènia, sovint es presenta com un acte de suport a la llibertat dels pobles. Però la llibertat, quan no va acompanyada de garanties, pot convertir-se en una arma de doble tall. La llibertat d’un territori per independitzar-se no pot justificar la vulneració dels drets d’altres comunitats que conviuen en eixe mateix espai. I, sobretot, no pot ser utilitzada com a coartada per a legitimar projectes polítics que, sota la bandera de la identitat, busquen imposar hegemonies excloents. En aquell moment, Europa va actuar amb una barreja de precipitació i d’interessos geopolítics que va contribuir a encendre un conflicte que ja estava latent, però que encara podia haver sigut gestionat d’una altra manera.
És important recordar que la Iugoslàvia de finals del segle XX no era un bloc homogeni ni un paradís multicultural, però tampoc era un territori condemnat a la guerra. Hi havia tensions, sí; hi havia desigualtats, sí; hi havia projectes nacionals en disputa, sí. Però també hi havia espais de convivència, xarxes de solidaritat, institucions compartides i una memòria col·lectiva que, malgrat les ferides, havia permés construir un estat plurinacional durant dècades. El problema no era la diversitat, sinó la instrumentalització política d’eixa diversitat. I ací és on Europa va fallar: en lloc de reforçar els ponts, va validar els murs.
El reconeixement de Croàcia i Eslovènia va ser vist per molts actors com un aval internacional a la fragmentació. I, a partir d’eixe moment, la resta de repúbliques i territoris van entendre que la força i la unilateralitat podien ser vies efectives per a aconseguir legitimitat. El resultat va ser una escalada de violència que va deixar milers de persones mortes, milions de desplaçades i una regió marcada per traumes que encara hui condicionen la política i la convivència. I, malgrat això, Europa continua presentant aquell reconeixement com un acte de responsabilitat, com si no haguera tingut conseqüències devastadores.
Però la crítica no ha de quedar-se només en el passat. Aquell episodi ens parla també del present i del futur. Ens parla d’una Europa que, massa sovint, actua tard i malament; d’una Europa que es mostra valenta per a reconéixer estats, però tímida per a defensar els drets humans quan aquests entren en conflicte amb interessos econòmics o estratègics; d’una Europa que proclama la pau com a valor fundacional, però que no sempre està disposada a assumir el cost polític de construir-la. I ens parla, sobretot, de la necessitat de repensar què vol dir ser un projecte col·lectiu en un continent on les identitats són múltiples, canviants i, a vegades, contradictòries.
La lliçó de 1992 és que la identitat no pot ser utilitzada com a excusa per a justificar la violència. Que la voluntat d’un poble no pot ser interpretada de manera simplista, com si totes les persones que el conformen compartiren una mateixa visió del futur. Que la independència, l’autonomia o la sobirania no són valors absoluts, sinó processos que han de garantir la convivència, la justícia i la igualtat. I que Europa, si vol ser un espai de pau real, ha d’aprendre a escoltar, a mediar i a protegir, no només a reconéixer.
També ens recorda que els pobles no són peces d’un tauler geopolític. Són comunitats vives, amb memòries, llengües, cultures i esperances diverses. Quan Europa va reconéixer Croàcia i Eslovènia, ho va fer sense garantir que les minories que vivien en aquells territoris tingueren protecció efectiva. I això va obrir la porta a persecucions, expulsions i violències que mai haurien d’haver sigut tolerades. La lliçó és clara: cap projecte nacional és legítim si no respecta totes les persones que hi conviuen.
Des d’una mirada reivindicativa, cal exigir que Europa assumisca la seua responsabilitat històrica. No per a culpabilitzar, sinó per a aprendre. Perquè els errors del passat no tornen a repetir-se en altres territoris on les tensions nacionals, culturals o lingüístiques continuen presents. Perquè la Unió Europea no pot limitar-se a ser un mercat comú o una estructura burocràtica: ha de ser un espai de drets, de pau i de convivència real. I això implica actuar amb valentia, amb coherència i amb sensibilitat.
També cal reivindicar la importància de la memòria. No una memòria selectiva, que només recorda allò que convé, sinó una memòria completa, que reconeix les llums i les ombres. La memòria de Iugoslàvia no pot reduir-se a la imatge d’un estat fallit ni a la narrativa d’un conflicte inevitable. Ha de recuperar també les experiències de convivència, els projectes compartits, les persones que van lluitar per la pau i les que van patir la guerra. Només així podem construir una mirada crítica que no caiga en simplificacions.
I, finalment, cal reivindicar la necessitat de construir un europeisme més humà, més inclusiu i més conscient de la diversitat. Un europeisme que no veja els pobles com a problemes, sinó com a riqueses. Que no utilitze la identitat com a arma, sinó com a pont. Que no tinga por de la pluralitat, sinó que la celebre. Perquè Europa només serà un projecte de futur si és capaç de garantir que totes les persones, siguen d’on siguen, tinguen dret a viure en pau, amb dignitat i amb llibertat.
1992 no és només una data del passat. És un recordatori del que passa quan les decisions polítiques es prenen sense escoltar les persones, sense protegir les minories i sense entendre la complexitat dels territoris. És una advertència sobre els perills de la precipitació i de la mirada simplista. Però també és una oportunitat per a repensar Europa, per a reivindicar un model de convivència que pose les persones al centre i que defense la pau com un compromís actiu, no com una declaració retòrica.
Hui, quan el continent torna a enfrontar-se a tensions, guerres i discursos identitaris que busquen dividir, recordar 1992 és més necessari que mai. No per a quedar-nos atrapades en el passat, sinó per a construir un futur més just, més inclusiu i més humà. Un futur on cap poble haja de triar entre la seua identitat i la convivència. Un futur on Europa siga capaç d’aprendre dels seus errors i de defensar, amb coherència, els valors que diu representar.
I és des d’eixa mirada crítica i reivindicativa que cal continuar exigint una Europa que no es limite a reconéixer estats, sinó que reconega persones. Que no es limite a gestionar fronteres, sinó que cuide vides. Que no es limite a parlar de pau, sinó que la construïsca cada dia. Perquè només així podrem evitar que les ferides del passat continuen obertes i que els errors de 1992 tornen a repetir-se en altres llocs, amb altres noms i amb altres víctimes.
Europa té encara molt a aprendre. Però també té la capacitat de transformar-se. I eixa transformació només serà possible si som capaces de mirar el passat amb honestedat, el present amb responsabilitat i el futur amb esperança. Una esperança activa, crítica i compromesa. Una esperança que no oblida, que no calla i que no renuncia a la dignitat de tots els pobles i de totes les persones que formen part d’aquest continent plural i complex.