En este article, que busca aproximar-se a les 2000 paraules, vull reflexionar sobre eixa memòria, sobre la responsabilitat que implica i sobre la incomoditat que genera quan la comparem amb el que està passant hui en Palestina. Perquè la memòria, si és selectiva, deixa de ser memòria i es converteix en un instrument. I perquè, com solem dir en la nostra cultura popular, qui ho anava a dir: David convertit en Goliat, el poble que va patir l’horror més sistemàtic del segle XX convertit ara en un Estat que exerceix una força desproporcionada sobre un altre poble que també reclama existir, viure i no ser esborrat.
La memòria com a advertència
L’Holocaust no és només un episodi històric. És un símbol universal del que passa quan la deshumanització arrela, quan un Estat decideix que unes vides valen menys que unes altres, quan la por i l’odi es converteixen en política pública. És també un avís: cap poble, cap societat, cap govern està vacunat contra la possibilitat de repetir horrors semblants. La memòria del genocidi jueu ens recorda que la barbàrie no apareix de sobte, sinó que es construeix pas a pas, amb discursos que criminalitzen, amb lleis que segreguen, amb silencis que legitimen.
Per això, cada 27 de gener, el món diu “mai més”. Però eixe “mai més” hauria de ser universal, no condicional. No pot voler dir “mai més per a nosaltres” o “mai més només en determinats contextos”. Si la memòria de l’Holocaust ha de tindre sentit, ha de servir per a reconéixer qualsevol forma de violència estructural que busque arrasar un poble, siga quin siga.
El pes de la història i la responsabilitat del present
És evident que el poble jueu arrossega una història de persecucions, expulsions i massacres que travessa segles. És evident també que l’Estat d’Israel naix en un context de trauma col·lectiu profund, amb la necessitat de garantir un espai segur per a una comunitat que havia sigut víctima d’un genocidi. Però una cosa és entendre el context històric i una altra és justificar qualsevol acció en nom d’eixa història.
La memòria no pot ser una llicència per a la impunitat. No pot convertir-se en un escut que impedisca la crítica. No pot ser utilitzada per a silenciar el patiment d’un altre poble que, hui, està vivint una situació que moltes organitzacions internacionals, juristes i defensores dels drets humans descriuen com a apartheid, neteja ètnica o fins i tot genocidi.
I ací és on la comparació es torna incòmoda, però necessària. Perquè si la memòria de l’Holocaust ens ha d’ensenyar alguna cosa, és precisament a identificar els mecanismes de deshumanització quan tornen a aparéixer. I hui, en Palestina, eixos mecanismes són evidents: bloqueig, ocupació militar, bombardejos massius, desplaçaments forçats, destrucció d’infraestructures bàsiques, criminalització d’un poble sencer.
David i Goliat: la metàfora que s’ha invertit
La història bíblica de David i Goliat ha sigut utilitzada durant dècades per a descriure la lluita del poble jueu contra forces que buscaven la seua desaparició. David era el xicotet, el vulnerable, el que lluitava per la seua supervivència. Goliat era el gegant, el poderós, el que imposava la seua força sense mesura.
Però hui, quan mirem el mapa, quan mirem les xifres, quan mirem les imatges que arriben de Gaza i Cisjordània, la metàfora s’ha capgirat. Israel és un Estat amb un dels exèrcits més potents del món, amb suport militar i diplomàtic de potències globals, amb capacitat tecnològica i armamentística descomunal. Palestina és un territori fragmentat, sotmés, sense control de les seues fronteres, sense exèrcit, sense recursos, sense possibilitat real de defensar-se.
Qui ho anava a dir: David convertit en Goliat. I no com una acusació moral simplista, sinó com una constatació del desequilibri brutal de forces. El poble que va patir l’extermini més sistemàtic del segle XX és hui el que exerceix una dominació que moltes veus del món consideren incompatible amb els drets humans més bàsics.
La incomoditat de dir-ho
Parlar d’això no és fàcil. Hi ha qui considera que qualsevol crítica a l’Estat d’Israel és antisemitisme. Però confondre un Estat amb un poble és, precisament, una forma de deshumanització. Les persones jueves no són responsables de les decisions del govern israelià, igual que les persones palestines no són responsables de les accions d’un grup armat concret. La crítica política no és odi. L’antisemitisme és una xacra que cal combatre sempre, però no pot ser utilitzat com a arma per a silenciar la denúncia de violacions de drets humans.
La memòria de l’Holocaust ha de ser un espai de respecte, de dolor compartit, de reconeixement de les víctimes. Però també ha de ser un espai de reflexió crítica. Si només mirem cap arrere, la memòria es fossilitza. Si no la connectem amb el present, perd la seua funció transformadora.
Palestina: un poble que resisteix
Quan parlem de Palestina, no parlem només d’un conflicte. Parlem d’un poble que porta dècades resistint una ocupació que condiciona cada aspecte de la seua vida. Parlem de famílies que han vist com les seues cases eren enderrocades, de persones que no poden circular lliurement, de joves que creixen sense futur, de mares i pares que han perdut criatures en bombardejos, de comunitats que intenten mantindre viva la seua cultura malgrat la pressió constant.
La resistència palestina no és només armada. És cultural, educativa, quotidiana. És la resistència de qui planta un oliver, de qui manté una escola oberta, de qui escriu poesia, de qui continua vivint en un territori que molts voldrien buidar. És una resistència que recorda molt a la que tantes comunitats jueves van exercir en moments de persecució: resistir per a existir.
La responsabilitat internacional
Una de les grans lliçons de l’Holocaust és que el món va mirar cap a un altre costat durant massa temps. Que les potències internacionals no van actuar quan podien haver-ho fet. Que la indiferència mata. Per això, hui, quan veiem el que passa en Palestina, la pregunta és inevitable: estem tornant a mirar cap a un altre costat?
La comunitat internacional ha condemnat moltes vegades les accions d’Israel, però les condemnes sense conseqüències són paraules buides. Mentrestant, la situació empitjora, les morts augmenten, la destrucció s’estén. I el món, una vegada més, sembla paralitzat per interessos geopolítics, per aliances militars, per pors diplomàtiques.
Si el “mai més” ha de tindre sentit, ha de ser un compromís actiu. No pot ser un ritual anual. Ha de ser una exigència constant de justícia, siga qui siga la víctima i siga qui siga l’agressor.
La memòria com a pont, no com a mur
Hi ha persones jueves arreu del món que denuncien obertament el que està fent l’Estat d’Israel. Hi ha supervivents de l’Holocaust que han alçat la veu per a dir que el que passa en Palestina els recorda massa a allò que van viure. Hi ha moviments jueus que reclamen un futur compartit, just i igualitari per a totes les persones que viuen entre el riu Jordà i la mar Mediterrània.
Eixes veus són essencials perquè trenquen la narrativa que vol convertir la memòria en un mur. La memòria hauria de ser un pont: un espai per a reconéixer el dolor propi i també el dolor alié, per a construir solidaritats, per a evitar que la història es repetisca.
Cap a una memòria que abrace totes les víctimes
Quan recordem les víctimes de l’Holocaust, no només recordem el poble jueu. Recordem també les persones gitanes, les persones LGTBI, les persones amb diversitat funcional, les dissidents polítiques, les minories perseguides. Recordem totes les vides que el nazisme va considerar prescindibles. I eixe record ens ha d’ajudar a entendre que hui, en altres llocs del món, hi ha pobles que també estan sent tractats com si les seues vides valgueren menys.
La memòria no és propietat de ningú. És una responsabilitat compartida. I si volem que siga útil, ha de ser capaç d’abraçar totes les víctimes, també les que hui pateixen violència estructural, ocupació i extermini.
Conclusió: un “mai més” que siga de veritat
El Día Internacional en Memoria de les Víctimes de l’Holocaust és una data necessària. Ens recorda fins on pot arribar la crueltat humana quan la deshumanització es normalitza. Però també ens obliga a mirar el present amb honestedat. I el present ens mostra que, en Palestina, hi ha un poble sotmés a una violència que no podem ignorar.
Dir-ho no és relativitzar l’Holocaust. És honrar-lo. És entendre que la memòria només té sentit si ens ajuda a evitar que altres pobles patisquen horrors semblants. És assumir que el dolor d’un poble no pot justificar el patiment d’un altre. És reconéixer que, hui, David s’ha convertit en Goliat, i que eixa transformació ens interpel·la com a humanitat.
La memòria és un far. Però només il·lumina si estem disposades a mirar. I mirar, de vegades, fa mal. Però és l’única manera d’evitar que la història torne a escriure’s amb sang.