Hi ha artistes que passen per la història de l’art com una anotació més, i n’hi ha d’altres que es queden incrustats en la memòria col·lectiva d’un territori fins al punt de convertir-se en una mena de brúixola emocional. Joaquín Ximo Michavila Asensi, nascut a l’Alcora el 1926 i arrelat durant dècades a Albalat dels Tarongers, és un d’aquests creadors que no sols transformen el llenguatge plàstic, sinó que també ajuden a entendre qui som i com hem arribat fins ací. La seua trajectòria, que va del realisme contingut a una abstracció lírica i estructural, és també la història d’un País Valencià que buscava aire, modernitat i una manera pròpia de mirar el món després de temps difícils.
Els seus primers anys transcorren entre l’Alcora i València, on la família s’instal·la el 1932. Allí estudia Magisteri i Belles Arts, i allí comença a construir una mirada que, amb el temps, esdevindrà una de les més sòlides i personals de l’art valencià contemporani. El 1953 exposa per primera vegada en solitari i s’integra en el Grupo de los Siete, un col·lectiu que volia trencar amb l’immobilisme estètic de la postguerra. Més endavant formarà part del Grup Parpalló, que connectarà València amb les avantguardes europees i reivindicarà una modernitat mediterrània, lluminosa i intel·ligent.
Una breu estada a Itàlia el 1957 marca un punt d’inflexió. Abandona bodegons i paisatges i s’endinsa en l’abstracció, no com un gest de moda, sinó com una necessitat interior. L’abstracció li permet alliberar-se de la representació literal i explorar l’essència del color, la llum i l’espai. A partir d’ací, la seua obra esdevé un diàleg constant entre estructura i emoció, entre geometria i lirisme, entre rigor i intuïció. Participa en exposicions internacionals a Prato i Pistoria, i és seleccionat per a la Biennal de São Paulo, un reconeixement que confirma la seua projecció més enllà de les nostres fronteres.
La docència ocupa un lloc central en la seua vida. Com a catedràtic de dibuix de l’Escola Universitària del Magisteri i professor de la Facultat de Belles Arts, influeix generacions d’artistes i professionals de l’educació. La seua manera d’ensenyar és coherent amb la seua manera de pintar: oberta, rigorosa, sensible. No busca imitacions, sinó persones capaces de trobar la seua pròpia veu. Aquesta actitud explica l’estima profunda que li tenien moltes de les persones que van passar per les seues classes. Com a membre i president de la Reial Acadèmia de Sant Carles, defensa una idea de cultura arrelada al territori però connectada amb el món, una cultura que no es resigna a ser perifèrica.
Una part menys coneguda però essencial de la seua trajectòria és la seua producció de vidrieres, murals i escenografies teatrals. Són obres que dialoguen amb l’arquitectura, amb la llum natural i amb la vida quotidiana de la gent. Entre aquestes aportacions destaca un gest que Sagunt recorda amb especial afecte: l’any 1992, amb motiu del V Centenari de la Confraria de la Sang, Michavila va donar el cartell commemoratiu, una peça que es convertiria en icònica i que encara hui forma part del patrimoni emocional de la ciutat. No era només un cartell; era un regal simbòlic, un pont entre la tradició i la modernitat, entre la devoció popular i la sensibilitat contemporània.
La relació de Michavila amb Sagunt i el Camp de Morvedre va molt més enllà d’aquest gest. La família estava arrelada a Albalat dels Tarongers des de feia generacions, i això creava una vinculació natural amb la ciutat. Amb el temps, aquesta relació es va fer més profunda i més conscient. Michavila va formar part de la Comissió de Patrimoni de l’Ajuntament de Sagunt, on aportava criteri, prudència i una mirada moderna però respectuosa. No era un artista distant; era un veí implicat, una persona que estimava el territori i que entenia la cultura com una responsabilitat compartida.
La presència de la seua obra a Sagunt, com el mural Luz y sol que arribà a la ciutat gràcies a la donació de la Fundació Bancaixa, reforça encara més aquesta connexió. Però més enllà de les peces físiques, el que Sagunt conserva de Michavila és una manera de mirar. Una manera de relacionar-se amb la llum, amb el paisatge, amb la memòria. Quan va morir el 2016, la ciutat va expressar un condol sincer, profund, que no es reserva per a qualsevol creador. Sagunt el sentia com a propi, i amb raó.
En el nostre territori, la memòria oral té un pes enorme. És cert que hi ha persones que recorden haver sentit històries de Michavila parlant de la guerra, de refugis, de desplaçaments. Però aquestes històries no han quedat documentades en entrevistes o biografies. Això no les invalida; simplement les situa en un altre pla, el de la memòria íntima, familiar. El que sí sabem és que la guerra va marcar tota la seua generació, i que la seua obra, sense ser política, respira una necessitat de reconstrucció, d’ordre, de llum després de la foscor.
Per què importa hui Michavila? Importa perquè ens recorda una manera de fer cultura que no es deixa arrossegar per la immediatesa ni pel soroll. Una cultura que necessita temps, profunditat, coherència. La seua obra ens parla d’un País Valencià que vol ser contemporani sense renunciar a la seua identitat. D’un territori que troba en la llum, en la geometria i en la sensibilitat mediterrània un llenguatge universal. I ens parla també d’una comarca, el Camp de Morvedre, que ha estat casa, paisatge i horitzó per a un dels grans artistes valencians del segle XX.
Entendre Michavila és entendre una part de nosaltres. De la nostra manera de mirar, de la nostra manera d’habitar el paisatge, de la nostra manera de resistir i reinventar-nos. En un temps que sovint confon soroll amb cultura, la seua obra ens convida a fer el contrari: a escoltar el silenci, a mirar amb profunditat, a construir amb coherència. I això, hui, és més necessari que mai.