La cronificació del VIH gràcies als tractaments antiretrovirals ha transformat el relat social. Hem passat de la condemna a la convivència. Però aquesta convivència és desigual, fràgil, i sovint marcada per l’estigma. El SIDA no ha desaparegut; ha canviat de rostre, de context, de narrativa. I en aquest canvi, molts han quedat fora del relat: persones migrants, dones, joves, poblacions LGTBIQ+ en contextos vulnerables. El SIDA del segle XXI no és el mateix que el de fa quaranta anys, però continua sent una ferida oberta en la pell social.
La medicina ha avançat. Els tractaments actuals permeten que una persona amb VIH tinga una esperança de vida similar a la de qualsevol altra. La transmissió es pot evitar amb mesures com el tractament preventiu, i el virus pot arribar a ser indetectable. Però aquesta revolució biomèdica no ha anat acompanyada d’una revolució simbòlica. El VIH continua sent sinònim de vergonya, de culpa, de marginalitat. I això no ho cura cap fàrmac.
La gestió institucional del VIH ha passat de l’emergència a la burocràcia. Les campanyes de prevenció s’han relaxat, la pedagogia sexual ha quedat arraconada, i l’educació afectivosexual continua sent una assignatura pendent. En molts contextos, el VIH és una malaltia de pobres, de desviats, de l’altre. I aquest altre és cada vegada més invisible. Perquè el SIDA ja no és una causa, ja no mobilitza, ja no incomoda. I això és perillós.
Parlar del SIDA al segle XXI implica també fer memòria. Recordar les veus que van lluitar, els cossos que van resistir, les comunitats que van construir xarxes de suport quan les institucions miraven cap a un altre costat. El moviment activista dels anys vuitanta i noranta va ser un exemple de dignitat col·lectiva, de creativitat política, de resistència afectiva. Però aquesta memòria s’ha anat esborrant, substituïda per discursos tècnics, per protocols, per estadístiques.
On són les veus dels supervivents. On són les històries de vida. On és la cultura del VIH. El SIDA no és només una malaltia; és una experiència vital, una construcció social, una ferida històrica. I cal recuperar-la, no per nostàlgia, sinó per justícia. Perquè la memòria és també una forma de cura, una forma de resistència, una forma de futur.
El VIH ens obliga a pensar el cos. Un cos que pot ser portador, vulnerable, estigmatitzat, resistent. Un cos que és també territori polític, espai de negociació, camp de batalla. El cos amb VIH és un cos que incomoda, que trenca la norma, que desafia la idea de salut perfecta. I això és revolucionari.
En un món obsessionat amb la productivitat, amb l’eficiència, amb la imatge, el cos amb VIH és un recordatori incòmode: que la fragilitat existeix, que la interdependència és real, que la salut no és un dret garantit. El SIDA ens parla de la necessitat de cuidar-nos, de repensar les relacions, de construir comunitats que abracen la diversitat corporal, emocional, sexual.
Durant dècades, el VIH ha estat una metàfora. De la por, de la desviació, de la decadència. Però també pot ser una altra cosa: una metàfora de la resistència, de la transformació, de la capacitat humana d’adaptar-se, de reinventar-se. El virus ens obliga a mirar-nos de nou, a qüestionar les certeses, a obrir espais de diàleg.
En ple segle XXI, el VIH pot ser una clau per repensar la salut pública, la sexualitat, l’educació, la cultura. Pot ser un motor de canvi, si sabem escoltar les veus que l’habiten, si sabem construir relats que no estigmatitzen, si sabem fer del dolor una eina de transformació.