La diferència entre prevenció i reacció és clau per entendre la gestió de riscos. La prevenció és el treball silenciós, constant, que es fa abans que arribe el perill. És netejar els boscos a l’hivern, és mantindre els rius lliures d’obstacles, és preparar quiròfans i ambulàncies per a qualsevol eventualitat. És la tasca invisible que no es veu però que salva vides. La reacció, en canvi, és l’acció immediata quan el perill ja és present. És enviar hidroavions a apagar un incendi, és mobilitzar ambulàncies quan hi ha un accident, és activar els bombers quan esclata un foc. Entre una i altra funció hi ha el CECOPI, el Centre de Coordinació d’Emergències, que no és preventiu sinó reactiu, i que existeix per a coordinar les actuacions quan el risc ja s’ha materialitzat.
En este context, l’ES-ALERT hauria de ser una ferramenta reactiva. El seu nom ja ho diu: és un sistema d’alerta, no un sistema de prevenció. La seua funció hauria de ser avisar la població quan el perill és imminent, quan cal refugiar-se, quan cal parar una activitat perquè la vida està en risc. Però el dissabte passat es va enviar un avís a més de dos milions de persones disset hores abans que començara un episodi que finalment va ser modest. Quin sentit té fer sonar una sirena d’alerta quan encara no hi ha avions sobrevolant la ciutat? Quin sentit té avisar la població d’un perill que encara no existeix? El resultat és que la ciutadania perd confiança en el sistema, banalitza les alertes i acaba fent vida normal quan potser sí que caldria atendre-les.
El problema no és tècnic, és polític. Les institucions, per por a ser acusades de passivitat, han alterat els protocols. Prefereixen pecar d’excés que de defecte. Prefereixen enviar una alerta preventiva encara que no siga necessària, perquè així ningú podrà dir que no han actuat. Es posen la vena abans de la ferida, i amb això es curen en salut. Però el preu d’esta estratègia és alt: es desvirtua una ferramenta que pot salvar vides. Si l’ES-ALERT es converteix en un instrument de propaganda, si es fa servir per a demostrar que s’està fent alguna cosa encara que no calga, acabarem per ignorar-lo. I ignorar-lo pot ser fatal quan el perill és real.
La confiança en els sistemes públics es construeix amb rigor, amb transparència i amb proporcionalitat. La ciutadania ha d’entendre que una alerta és un avís seriós, que no es pot banalitzar. Si es fa servir de manera preventiva, es trenca la credibilitat. És com el conte del pastor que cridava “el llop” quan no hi havia cap llop. Quan finalment va aparéixer el llop, ningú li va fer cas. Amb les alertes passa el mateix: si es fan servir com a estratègia política, quan realment caldrà que la gent es refugie, potser ja no ho farà.
La reflexió que cal fer és profunda. No es tracta només de si calia o no enviar l’ES-ALERT dissabte passat. Es tracta de repensar el sistema de gestió de riscos i emergències. Es tracta de distingir clarament entre prevenció i reacció, i de no confondre una funció amb l’altra. Es tracta de respectar els protocols i de no manipular-los per conveniència política. Es tracta de posar la vida de les persones per damunt de la imatge institucional. I es tracta, sobretot, de recuperar la confiança ciutadana en les institucions.
La meteorologia, com dèiem, és incerta. Però la gestió institucional no hauria de ser-ho. Ha de ser clara, ha de ser coherent, ha de ser responsable. No es pot jugar amb les alertes com si foren un instrument de màrqueting. No es pot enviar un missatge massiu a milions de persones només per a demostrar que s’està fent alguna cosa. Les alertes han de ser excepcionals, han de ser precises, han de ser útils. Si es fan servir de manera indiscriminada, perden la seua força. I quan perden la seua força, perden la seua raó de ser.
La pluja de diumenge a València ha sigut un episodi modest. Però el debat que ha obert és important. Ens obliga a pensar en com gestionem els riscos, en com usem les ferramentes que tenim, en com construïm la confiança ciutadana. Ens obliga a pensar en la diferència entre prevenció i reacció, en el paper del CECOPI, en la funció de l’ES-ALERT. Ens obliga a pensar en la responsabilitat política i en la necessitat de no manipular els protocols. Ens obliga, en definitiva, a pensar en la vida de les persones i en la seua protecció.
La pregunta final és clara: de veres calia l’ES-ALERT? La resposta, al meu entendre, és que no. No calia enviar un avís disset hores abans d’un episodi modest. No calia fer sonar la sirena quan encara no hi havia perill. El que calia era respectar els protocols, confiar en la prevenció i actuar amb rigor quan el perill fora real. El que calia era no banalitzar una ferramenta que pot salvar vides. El que calia era no convertir l’ES-ALERT en un instrument de propaganda. El que calia era protegir la ciutadania, no protegir la imatge institucional.
Este debat no s’ha de quedar ací. Ha de continuar. Ha de servir per a repensar el sistema de gestió de riscos i emergències. Ha de servir per a recuperar la confiança ciutadana. Ha de servir per a garantir que les alertes es fan servir amb responsabilitat. Ha de servir, en definitiva, per a protegir la vida de les persones. Perquè al final, de tot això es tracta: de protegir la vida. I això no es pot fer amb alertes mal usades. Això només es pot fer amb rigor, amb transparència i amb responsabilitat.