Hi ha moments en què la realitat política d’un territori es fa tan evident que ja no admet maquillatges ni eufemismes. Després de les eleccions a Extremadura i l’augment sostingut de l’extrema dreta en diversos territoris de l’Estat, moltes veus han tornat a posar damunt la taula una pregunta incòmoda, però necessària: fins a quin punt Espanya arrossega una cultura política que pot ser qualificada de feixista, o almenys profundament impregnada d’un autoritarisme estructural que no ha sigut mai realment desmuntat. Aquesta reflexió no és nova, però adquireix una força especial quan els resultats electorals confirmen que una part significativa de la població dona suport a discursos excloents, centralistes, recentralitzadors i obertament hostils cap a la diversitat territorial, lingüística, cultural i identitària.
Quan es parla de feixisme, moltes persones imaginen únicament la imatge clàssica del totalitarisme del segle XX, amb uniformes, salutacions rígides i violència explícita. Però el feixisme contemporani, el que es reprodueix en societats que es consideren democràtiques, és molt més subtil. No necessita sempre la bota militar per imposar-se; sovint li basta amb estructures d’Estat que mai no han sigut realment democratitzades, amb relats mediàtics que normalitzen l’odi i amb una cultura política que associa la dissidència amb la traïció. En aquest sentit, moltes persones consideren que Espanya no ha fet el procés de desfeixistització que altres països europeus sí que van emprendre després de les dictadures. I aquesta absència de ruptura real amb el passat explica, en part, per què determinats discursos reaccionaris arrelen amb tanta facilitat.
L’augment de l’extrema dreta a Extremadura no és un fenomen aïllat. Forma part d’un patró més ampli que es repeteix en altres territoris de l’Estat, i que reflecteix una tendència global, però també una especificitat espanyola. Aquesta especificitat té a veure amb la manera com s’ha construït el relat de la Transició, amb la impunitat del franquisme, amb la persistència de símbols, rituals i estructures que mai no han sigut qüestionades de manera profunda. Quan un país manté monuments, noms de carrers, fundacions i privilegis vinculats directament a una dictadura, no és estrany que una part de la societat continue veient amb normalitat discursos que en altres llocs serien considerats inacceptables.
A més, el sistema mediàtic espanyol ha contribuït de manera decisiva a la normalització d’aquestes idees. La presència constant de tertulians que difonen missatges d’odi, la criminalització de moviments socials, la ridiculització de les llengües cooficials i la presentació de la diversitat territorial com una amenaça són elements que alimenten un clima cultural propici per al creixement de l’extrema dreta. Quan els mitjans de comunicació tracten com a opinions legítimes afirmacions que neguen drets humans, que qüestionen la igualtat o que promouen la discriminació, estan contribuint a crear un ecosistema feixistitzant, encara que no ho reconeguen o no ho facen de manera explícita.
També cal parlar del paper de les institucions. L’Estat espanyol manté estructures judicials, policials i administratives que provenen directament del franquisme, i que mai no han sigut sotmeses a una depuració real. Aquesta continuïtat institucional explica per què determinades decisions judicials semblen més pròpies d’un règim autoritari que d’una democràcia consolidada. Quan es persegueixen artistes per les seues lletres, quan es condemna activistes per protestar pacíficament, quan es reprimeixen moviments socials o quan es criminalitza l’independentisme, no estem davant d’anècdotes, sinó davant d’un patró que revela una cultura política profundament autoritària.
La qüestió territorial és un altre element clau. Espanya ha construït un model d’Estat que, malgrat la retòrica autonòmica, continua funcionant sota una lògica centralista. La diversitat lingüística i cultural és vista sovint com un problema, no com una riquesa. Les demandes d’autogovern són interpretades com una amenaça a la unitat, i la unitat és presentada com un valor suprem, quasi sagrat, que justifica qualsevol mesura. Aquesta sacralització de la unitat és un tret típic dels nacionalismes autoritaris, i explica per què determinats discursos que en altres països serien considerats ultranacionalistes, a Espanya són percebuts com a normals o fins i tot moderats.
L’augment de l’extrema dreta a Extremadura, per tant, no és només un resultat electoral. És un símptoma. Un símptoma d’una societat que no ha resolt els seus fantasmes, que no ha afrontat el seu passat i que continua reproduint estructures de poder que dificulten la plena democratització. Quan una part significativa de la població vota opcions polítiques que neguen drets, que promouen l’odi o que defensen una visió excloent de la identitat, cal preguntar-se què ha fallat en el sistema educatiu, en els mitjans de comunicació, en les institucions i en la cultura política.
També cal analitzar el paper de les forces polítiques que, sense ser d’extrema dreta, han assumit part del seu discurs. Quan partits que es consideren democràtics adopten marcs conceptuals de l’extrema dreta, quan normalitzen les seues idees o quan pacten amb elles, estan contribuint a la seua legitimació. Aquesta normalització és un dels mecanismes més perillosos de feixistització d’una societat. El feixisme no sempre arriba de manera abrupta; sovint s’infiltra a poc a poc, a través de concessions, silencis i complicitats.
La situació econòmica i social també juga un paper important. En contextos de precarietat, desigualtat i incertesa, els discursos simplistes i autoritaris troben un terreny fèrtil. Quan les institucions no donen respostes efectives a les necessitats de la ciutadania, quan la desigualtat augmenta i quan la frustració es generalitza, és més fàcil que una part de la població busque solucions fàcils, encara que siguen falses. L’extrema dreta sap aprofitar aquestes emocions, i ho fa amb una habilitat comunicativa que sovint supera la dels partits tradicionals.
Però tot això no explica només l’augment de l’extrema dreta; explica també per què moltes persones consideren que Espanya és, en essència, un Estat amb trets feixistes. No perquè la societat siga homogèniament feixista, sinó perquè les estructures de poder, els relats dominants i les pràctiques institucionals reprodueixen una cultura política que impedeix una democratització profunda. Quan un país manté intactes els privilegis de les elits econòmiques, quan la monarquia és intocable, quan la memòria històrica és combatuda per sectors poderosos i quan la diversitat és vista com una amenaça, és legítim plantejar-se fins a quin punt aquest país ha superat realment el seu passat autoritari.
També cal parlar del paper de la memòria. Espanya és un dels pocs països d’Europa on les víctimes d’una dictadura continuen buscant familiars en fosses comunes sense que l’Estat assumisca plenament la responsabilitat de reparar aquest dolor. Aquesta absència de justícia i reparació és un indicador clar de la manca de ruptura amb el feixisme. Quan un país no afronta el seu passat, està condemnat a repetir-lo, o almenys a reproduir-ne parts significatives.
La cultura política espanyola també es caracteritza per una certa hostilitat cap a la dissidència. Les persones que qüestionen el relat oficial sovint són etiquetades com a antipatriotes, radicals o enemigues de l’Estat. Aquesta tendència a deslegitimar la crítica és pròpia dels règims autoritaris, i dificulta la construcció d’una democràcia plural i inclusiva. Quan la discrepància és vista com una amenaça, i no com una oportunitat per enriquir el debat públic, la societat es tanca en una lògica binària que afavoreix els discursos extremistes.
És important remarcar que aquesta crítica no implica negar els avanços democràtics que s’han produït en les darreres dècades. Espanya ha experimentat transformacions importants, i moltes persones han lluitat per ampliar drets i llibertats. Però aquests avanços conviuen amb estructures que limiten el seu abast. La democràcia espanyola és, en molts aspectes, una democràcia inacabada, condicionada per un passat que no ha sigut resolt i per un present en què l’extrema dreta guanya espai.
Davant d’aquesta realitat, cal preguntar-se què es pot fer. La resposta no és senzilla, però passa necessàriament per un procés de democratització profunda que implique revisar les estructures de poder, reformar les institucions, garantir la pluralitat mediàtica, promoure una educació crítica i afrontar el passat amb valentia. També passa per construir una cultura política que valore la diversitat, que respecte la dissidència i que entenga la democràcia com un procés viu, no com un estat fix.
També és fonamental que les forces democràtiques deixen de normalitzar els discursos de l’extrema dreta. La lluita contra el feixisme no es pot fer des de la tebiesa ni des de la resignació. Cal una resposta clara, contundent i valenta que defense els drets humans, la igualtat i la llibertat. I aquesta resposta ha de vindre tant de les institucions com de la societat civil.
Finalment, cal recordar que la democràcia no és només un conjunt de normes, sinó una cultura. Una cultura que es construeix dia a dia, a través de les pràctiques, dels discursos i de les relacions socials. Si aquesta cultura està impregnada d’autoritarisme, de centralisme i d’hostilitat cap a la diversitat, la democràcia es debilita. I és en aquest sentit que moltes persones afirmen que Espanya és feixista: no perquè la societat siga uniformement feixista, sinó perquè les estructures que la sostenen continuen reproduint una lògica autoritària que impedeix una democratització plena.
L’augment de l’extrema dreta a Extremadura és només un capítol més d’aquesta història. Una història que encara està per escriure, i que dependrà de la capacitat col·lectiva per afrontar els reptes del present amb valentia, lucidesa i compromís democràtic. Si la societat és capaç de fer-ho, potser algun dia es podrà dir que Espanya ha superat definitivament el seu passat autoritari. Però mentre les estructures, els discursos i les pràctiques continuen reproduint aquesta lògica, la pregunta continuarà oberta, incòmoda i necessària.