Laia sempre havia pensat que el Nadal era una mena d’invent comercial dissenyat per fer-la sentir malament. A l’agència de publicitat on treballava a València, tot eren llums, campanyes de consum i clients que volien emocionar el públic amb històries que ni ells mateixos es creien. Ella, que era creativa però també escèptica, havia arribat a un punt en què cada llumeta nadalenca li provocava una punxada d’estrés. I aquell 24 de desembre, després d’una reunió interminable en què el seu cap li havia dit que “no transmetia prou màgia”, Laia va decidir que ja n’hi havia prou.
Va eixir de l’oficina, va pujar al cotxe i va conduir sense rumb. Només volia fugir. Fugir de les llums, de les presses, de les felicitacions falses. Fugir de tot. Va posar música tranquil·la i va deixar que la carretera la portara cap al nord. Quan s’adonà, estava entrant a l’Alt Palància, envoltada de muntanyes, pins i un aire tan fred que semblava que li volguera netejar els pensaments.
Però a l’altura de Caudiel, el cotxe va fer un soroll estrany, com un sospir cansat, i es va parar. Laia va intentar arrancar-lo tres vegades, però res. Ni un gemec. Va mirar el mòbil: zero cobertura. Va respirar fondo, es va posar la bufanda i va començar a caminar cap al poble.
Caudiel estava tranquil, com si el temps s’haguera aturat. Les cases de pedra, els carrers estrets i la plaça amb un arbre de Nadal decorat amb garlandes fetes a mà li van donar una sensació estranya: com si haguera entrat en una pel·lícula d’aquelles que ella sempre criticava. A la porta del bar del poble, un cartell de guix anunciava “caldo calent, coca de llanda i mistela”. Laia va entrar buscant ajuda.
Darrere de la barra hi havia una dona major, de cabells blancs i ulls vius, que la va mirar com si la coneguera de tota la vida.
—Filla, tens cara de fred i de mal dia. Seu, que t’escalfe un poc —li va dir.
Laia va somriure per primera vegada en hores. La dona es deia Teresa, i era la propietària del bar. Li va servir un got de caldo que feia olor a casa i li va preguntar què li havia passat. Quan Laia li ho va explicar, Teresa va alçar la veu:
—Marc! Vine un moment, que tenim faena!
I va aparéixer ell. Marc, un home alt, de barba curta, ulls clars i un somriure que semblava capaç de fondre la neu. Portava un jersei de llana i unes mans grans, d’aquelles que han treballat molt però que saben ser delicades. Laia va notar una cosa estranya al pit, com un batec inesperat.
—Soc Marc —va dir ell—. Veterinari del poble. I manetes, si fa falta. Teresa diu que tens el cotxe fet un desastre.
Laia va assentir, mig avergonyida.
—Puc pegar-li una ullada —va continuar ell—. Però abans, seu i acaba’t el caldo. Ací no deixem a ningú gelat.
Laia va riure. Aquell poble tenia una manera de desarmar-la.
Marc va eixir a veure el cotxe i va tornar als deu minuts.
—Res greu. Però necessitaré un parell d’hores. Si vols, pots quedar-te ací o vindre amb mi a la clínica. He d’atendre un parell d’animals.
Laia, que no tenia res millor a fer, va acceptar.
La clínica veterinària estava a cinc minuts del bar. Era menuda però acollidora, amb dibuixos de gats i gossos a les parets i una estufa que feia olor de llenya. Allí Laia va conéixer Núria, l’ajudanta de Marc, una jove riallera que parlava pels colzes i que li va explicar que Marc era vidu des de feia tres anys. Laia va notar una punxada al cor, però no sabia ben bé per què.
També va conéixer Paco, un home major que portava una cabra que havia decidit que aquell dia no volia caminar. I Rosa, una dona que tenia un gosset que es menjava els torrons. I Jordi, un xiquet que havia trobat un gatet abandonat i volia adoptar-lo.
Laia es va adonar que aquell poble funcionava com una família gran. Tots es coneixien, tots es cuidaven. I Marc era una mena de puntal emocional. Quan parlava amb la gent, ho feia amb una calma i una tendresa que Laia no havia vist mai en ningú.
Després de la faena, Marc la va portar a la casa rural de la seua tia Amparo, una dona menuda, enèrgica i amb un humor tan sec que feia riure sense voler.
—Això és la meua casa —va dir Amparo—. I ara també és la teua. No discutisques.
Laia va deixar la maleta i va baixar a la cuina, on Amparo preparava un guisat que feia olor a glòria.
—Marc diu que et quedaràs a sopar amb nosaltres —va dir Amparo—. I no li vaig a dir que no. A més, esta nit fem el sopar del poble. Vine i coneixeràs a la gent.
Laia va dubtar, però al final va acceptar. Total, què havia de perdre?
El sopar del poble es feia al centre social. Quan Laia va entrar, es va quedar bocabadada. Hi havia taules llargues plenes de menjar casolà: truites, coques, embotit, pastissos de moniato, cassoles de tot tipus. La gent parlava, reia, brindava. Era com entrar en una abraçada col·lectiva.
Marc la va presentar a tothom. A Vicent, el fuster del poble, que feia pessebres de fusta preciosos. A Carme, la mestra, que tenia una veu dolça i una mirada que ho veia tot. A Sergi, el pastor, que contava històries de llops que feien riure els xiquets. A Lledó, una jove artista que pintava murals al poble.
Laia es va sentir estranyament bé. Com si aquell lloc tinguera un espai reservat per a ella.
Després de sopar, Marc la va convidar a passejar. La nit era freda, però el cel estava ple d’estrelles.
—Ací el Nadal és diferent —va dir ell—. No és de llums ni de compres. És de gent. De cuidar-nos. De recordar que la vida continua, malgrat tot.
Laia el va mirar. Hi havia una tristesa suau en els seus ulls, però també una força que la captivava.
—Tu també continues —va dir ella, sense pensar.
Marc va somriure, un somriure que li va arribar als ulls.
—Ho intente.
Van caminar fins al corral de Marc, on una cabreta acabava de nàixer. Laia la va acariciar, i la cabreta va fer un bel suau.
—Açò és el que celebre cada Nadal —va dir Marc—. Que sempre hi ha alguna cosa que naix.
Laia va sentir que alguna cosa també naixia dins d’ella.
Els dies següents van ser una successió de moments inesperats. Va ajudar a repartir menjar als majors amb Carme. Va aprendre a fer pastissos de moniato amb Teresa. Va ajudar a Lledó a pintar un mural al mur del centre social. Va acompanyar Marc a visitar animals malalts i va descobrir que ell tenia una paciència infinita.
També va conéixer Aina, la filla de Marc, una xiqueta de huit anys amb ulls curiosos i un somriure que desarmava. Aina li va ensenyar el seu racó favorit del poble: un mirador des d’on es veia tota la vall.
—Mon pare diu que ací el món respira —va dir Aina.
Laia va sentir que ella també respirava millor allí.
El dia 27, Marc li va dir que el seu cotxe ja estava arreglat. Laia va sentir una punxada inesperada. No volia marxar. No encara.
Aquella nit, el poble va fer una xicoteta festa amb música i ball. Laia va ballar amb Aina, amb Teresa, amb Amparo. I finalment, amb Marc. Ell la va agafar amb suavitat, com si tinguera por de trencar-la.
—Gràcies per quedar-te uns dies —va dir ell.
—Gràcies per fer-me sentir a casa —va respondre ella.
Quan la música va baixar, Marc la va mirar amb una intensitat que li va fer tremolar les mans.
—Si algun dia tornes a odiar el Nadal… vine. Ací sempre tindràs caldo calent, una cabreta per acariciar i… bé… gent que t’estima.
Laia va sentir que el cor li feia un salt.
—Potser torne abans del Nadal —va dir ella.
Marc va riure, i aquell riure va ser la cosa més bonica que Laia havia escoltat en molt de temps.
L’endemà, Laia va tornar a València. Però no era la mateixa. Portava una bufanda de llana, un pot de mel casolana, un dibuix d’Aina i una carta manuscrita de Marc.
I cada any, el 24 de desembre, Laia tornava a Caudiel. No per la neu, ni pel caldo. Tornava pel veterinari vidu que li havia ensenyat que l’esperit nadalenc no viu en els anuncis, sinó en les mans que et reparen el cotxe, en les cabretes que naixen en la nit més freda i en els ulls que et miren com si fores casa.