L’autoreconeixement d’un estat o d’una nació és un d’aquells conceptes que, a primera vista, pareixen abstractes, però que en realitat expliquen moltes de les tensions, esperances i contradiccions que travessen les societats contemporànies. Parlar d’autoreconeixement és parlar de com una comunitat es mira a si mateixa, de com s’entén, de com es projecta i de com vol existir en el món. És parlar de poder, però també de memòria. És parlar d’institucions, però també d’emocions. És parlar de fronteres, però també de vincles. I és, sobretot, parlar de la diferència profunda entre allò que és tangible i allò que és intangible.
Quan parlem d’autoreconeixement d’un estat, ens referim a la capacitat d’una comunitat política d’identificar-se com un subjecte sobirà, amb institucions pròpies i amb legitimitat per governar-se. Un estat s’autoreconeix quan afirma que té autoritat sobre un territori i una població, quan estableix lleis, quan crea institucions i quan actua com a actor polític en el món. Aquest autoreconeixement és tangible, perquè es manifesta en estructures visibles: governs, parlaments, sistemes fiscals, cossos de seguretat, fronteres administratives. Un estat pot existir encara que altres no el reconeguen, però necessita que la seua població accepte, d’alguna manera, que aquell govern és el seu. Sense aquest autoreconeixement intern, l’estat esdevé una carcassa buida.
En canvi, l’autoreconeixement d’una nació és una realitat molt més subtil, més profunda i més difícil de mesurar. Una nació s’autoreconeix quan una comunitat humana sent que comparteix una identitat cultural, una llengua, una memòria i uns símbols que la diferencien d’altres comunitats. No necessita fronteres ni institucions per existir. No necessita un exèrcit ni un parlament. Necessita, sobretot, consciència col·lectiva. Una nació existeix quan les persones que la formen senten que formen part d’un nosaltres. Quan hi ha una voluntat de ser, encara que no hi haja un estat que la represente. Aquest autoreconeixement és intangible, però és extraordinàriament poderós. És el que explica per què moltes nacions han sobreviscut a conquestes, dictadures, prohibicions i segles de centralisme.
La diferència entre l’autoreconeixement de l’estat i el de la nació és, per tant, la diferència entre el poder i el sentit. L’estat s’autoreconeix per exercir poder; la nació s’autoreconeix per donar sentit. L’estat administra; la nació cohesiona. L’estat regula; la nació inspira. L’estat pot existir sense nació, però serà un estat fràgil, artificial, sovint imposat. La nació pot existir sense estat, però serà una nació que haurà de lluitar per mantindre viva la seua identitat. Quan estat i nació coincideixen, es crea un estat-nació. Quan no coincideixen, apareixen tensions, però també oportunitats per repensar la convivència.
En territoris com el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, aquesta distinció és especialment rellevant. La nació cultural compartida, basada en la llengua, la memòria i la cultura, té un autoreconeixement profund, encara que siga divers i plural. Les institucions autonòmiques, en canvi, tenen un autoreconeixement polític limitat, perquè no són sobiranes. I l’estat espanyol té un autoreconeixement fort com a unitat política, però sovint ha tingut dificultats per reconéixer la diversitat interna que el conforma. Aquesta combinació genera un mosaic complex on conviuen identitats múltiples, projectes polítics diferents i memòries compartides que no sempre encaixen amb les estructures estatals.
L’autoreconeixement nacional és, sobretot, un procés emocional. Es construeix a través de la llengua que parlem, de les històries que contem, de les festes que celebrem, de les cançons que cantem, de les paraules que transmetem a les noves generacions. No és un acte jurídic, sinó un acte vital. Quan una persona parla en valencià, en català o en mallorquí, està participant en l’autoreconeixement de la nació. Quan llig literatura pròpia, quan escolta música en la seua llengua, quan manté viva una tradició, està reforçant aquest autoreconeixement. És un procés quotidià, sovint inconscient, però profundament significatiu.
L’autoreconeixement de l’estat, en canvi, és un procés institucional. Es construeix a través de constitucions, lleis, tribunals, pressupostos i diplomàcia. És un acte de poder. Quan un estat aprova una llei, quan negocia un tractat, quan estableix una frontera, està exercint el seu autoreconeixement. Però aquest autoreconeixement només és legítim si la població el percep com a propi. Si no hi ha identificació, l’estat pot existir formalment, però no emocionalment. I un estat sense adhesió emocional és un estat feble.
La convivència entre l’autoreconeixement de l’estat i el de la nació és un dels grans reptes de les societats plurals. Quan l’estat reconeix la nació, es genera harmonia. Quan la nació reconeix l’estat, es genera estabilitat. Però quan l’estat ignora la nació, o quan la nació rebutja l’estat, apareixen tensions que poden derivar en conflictes polítics, culturals o socials. La clau està en trobar un equilibri que permeta que ambdues realitats coexistesquen sense anul·lar-se.
En el cas valencià, català i balear, aquest equilibri ha sigut històricament difícil. La nació cultural compartida ha mantingut un autoreconeixement persistent, però l’estat espanyol ha tendit a uniformitzar, a invisibilitzar o a minimitzar aquesta realitat. Això ha generat moviments de reivindicació, però també ha generat confusions internes, especialment al País Valencià, on la batalla cultural ha sigut intensa i on l’autoreconeixement nacional ha sigut objecte de disputa política. Les Illes Balears han viscut oscil·lacions segons els governs, i Catalunya ha desenvolupat un autoreconeixement nacional molt fort que ha entrat en conflicte amb l’autoreconeixement estatal espanyol.
L’autoreconeixement, siga estatal o nacional, no és un acte neutre. Implica una mirada sobre el passat, una interpretació del present i una projecció del futur. Implica decidir què volem ser i com volem existir. Implica assumir responsabilitats i imaginar possibilitats. Per això, és un concepte tan potent i, alhora, tan delicat. Pot unir, però també pot dividir. Pot donar llibertat, però també pot generar por. Pot obrir camins, però també pot tancar-los.
La pregunta clau és com podem construir un autoreconeixement que siga inclusiu, plural i respectuós. Un autoreconeixement estatal que reconega la diversitat interna i que no veja les nacions culturals com una amenaça. Un autoreconeixement nacional que no excloga ningú i que entenga que la identitat és sempre plural, dinàmica i oberta. Un autoreconeixement que no busque uniformitat, sinó convivència. Que no busque imposició, sinó diàleg. Que no busque fronteres, sinó ponts.
L’autoreconeixement és, en definitiva, una manera de dir-nos qui som. I també és una manera de dir-nos qui volem ser. En un món globalitzat, on les identitats es transformen i on les estructures polítiques es veuen qüestionades, aquesta pregunta és més necessària que mai. El repte és respondre-la amb intel·ligència, amb sensibilitat i amb voluntat de construir un futur compartit on la diversitat siga un valor i no un problema.