Cada 2 de novembre, el món commemora el Dia Internacional per a posar fi a la impunitat dels crims contra periodistes. És una jornada que hauria de servir per a recordar que la llibertat de premsa no és només un dret fonamental, sinó una necessitat democràtica. Però en lloc de ser una data de reflexió serena, enguany arriba marcada per una tragèdia que sacseja la consciència global: la massacre sistemàtica de periodistes palestins a Gaza.
Des del 7 d’octubre de 2023, més de 250 periodistes han estat assassinats en la Franja de Gaza. La majoria d’ells eren joves, entre 20 i 40 anys, que treballaven en condicions extremes per a documentar el que estava passant. Reporters, fotògrafs, editors, tècnics de so, presentadors, fundadors de mitjans locals. Tots ells han pagat amb la vida el seu compromís amb la veritat. I el món, en gran part, ha mirat cap a un altre costat.
La guerra a Gaza ha esdevingut el conflicte més letal per al periodisme en la història moderna. Més que la guerra del Vietnam, que durà dues dècades. Més que les guerres mundials, més que l’Afganistan, més que Ucraïna. El Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ) ha confirmat que mai abans s’havia registrat una xifra tan alta de morts entre professionals de la informació en tan poc temps.
Però no es tracta només de números. Són noms, rostres, històries. Com la d’Hisham Al-Nawajah, reporter de 27 anys que morí mentre cobria l’evacuació forçada d’un edifici de mitjans a Gaza. O la d’Ayat Khadoura, periodista freelance que compartia vídeos des de casa seua fins que un bombardeig la matà a ella i a la seua família. En un dels seus últims missatges, Ayat deia: “Ara el nostre somni és morir en una sola peça, perquè sàpiguen qui som”.
Aquestes paraules són un crit desesperat. No només per la vida, sinó per la memòria. Perquè la impunitat no és només la falta de càstig als assassins. És també l’oblit. És la normalització del silenci. És la indiferència institucional, política i mediàtica davant d’un crim que no només mata persones, sinó que destrueix la possibilitat de saber què passa.
Israel ha justificat molts d’aquests atacs al·legant que els periodistes eren “agents de Hamàs”. Però cap prova ha estat presentada. I fins i tot si existiren sospites, el dret internacional humanitari és clar: els periodistes són civils i han de ser protegits. Atacar-los deliberadament és un crim de guerra. I, tanmateix, les condemnes internacionals han estat tímides, condicionades, sovint silenciades per la por a trencar aliances geopolítiques.
La situació és encara més greu si considerem que Gaza està pràcticament tancada a la premsa internacional. Israel ha vetat l’entrada de corresponsals estrangers, impedint que mitjans independents puguen verificar els fets. Això converteix els periodistes palestins en els únics testimonis directes del que ocorre. I per això són objectiu. Perquè documenten, perquè denuncien, perquè incomoden.
La mort de Wael Dahdouh, cap de la delegació d’Al Jazeera a Gaza, és especialment colpidora. En ple directe, va rebre la notícia que un atac israelià havia matat la seua dona, la seua filla de set anys i el seu fill adolescent. Setmanes després, un altre fill, també periodista, moria en un atac amb dron. És difícil imaginar el dolor d’un home que ha de narrar la destrucció del seu poble mentre enterra la seua pròpia família.
Aquestes històries no són excepcions. Són part d’una estratègia. Reporters Sense Fronteres ha presentat quatre denúncies davant la Cort Penal Internacional per crims de guerra contra periodistes. Les proves són aclaparadores: atacs selectius, bombardejos a seus de mitjans, assassinats de reporters identificats amb armilles i vehicles marcats. Tot apunta a una voluntat deliberada d’eliminar la veu dels que expliquen.
I, malgrat tot, la impunitat persisteix. Els responsables no compareixen davant la justícia. Les investigacions no avancen. Les institucions internacionals no actuen amb la contundència que caldria. Mentrestant, la massacre continua. I amb cada periodista que cau, el món perd una part de la seua capacitat de comprendre, de denunciar, de resistir.
El Dia Internacional per a posar fi a la impunitat dels crims contra periodistes hauria de ser una jornada de compromís. No només de record. Cal exigir que els Estats respecten el dret internacional. Que es protegisca la premsa en zones de conflicte. Que es garantisca l’accés a la informació. Que es trenque el silenci còmplice que permet que els crims queden impunes.
Però també cal mirar cap a casa. Europa, Espanya, el País Valencià. Què fem nosaltres per a defensar la llibertat de premsa? Què fem per a denunciar els crims contra periodistes? Què fem per a donar veu als que la perden? No n’hi ha prou amb comunicats institucionals. Calen accions. Calen sancions. Calen ruptures diplomàtiques amb els qui vulneren sistemàticament els drets humans.
La societat civil ha començat a moure’s. Més de 250 mitjans de tot el món han protestat contra els assassinats de periodistes a Gaza. A Catalunya, el Col·legi de Periodistes i el Sindicat de Periodistes han convocat concentracions. A València, s’han fet actes per exigir el fi del genocidi. Però cal més. Cal que cada mitjà, cada periodista, cada ciutadà, entenga que defensar la llibertat de premsa a Gaza és defensar-la arreu.
Perquè sense periodistes no hi ha veritat. I sense veritat, no hi ha justícia. I sense justícia, no hi ha pau. Gaza és avui el símbol més dolorós d’aquesta cadena trencada. Però també pot ser el punt d’inflexió. El lloc des d’on reconstruir el compromís global amb la informació lliure, veraç i valenta.
No podem permetre que la impunitat siga la norma. No podem acceptar que els crims contra periodistes queden sense resposta. No podem callar davant la massacre. Perquè callar és ser còmplice. I el periodisme, com la dignitat, no pot morir en silenci.