La loteria és una metàfora del desig. Desitgem que ens toque perquè vivim en un sistema que ens fa creure que només amb diners podrem ser lliures, feliços o respectats. I no és que els diners no ajuden, però potser hauríem de preguntar-nos per què necessitem tant que ens toque. Què ens falta? Què ens neguen? Què ens prometen?
Quan comprem un dècim, no només estem comprant una possibilitat de guanyar, sinó també una mica de consol. És com si, per uns dies, poguérem imaginar una vida diferent. Una vida sense deutes, sense angoixes, amb temps per a viure. I això no és poca cosa. Però també és cert que la loteria, en el fons, és una esperança que es reparteix de manera desigual. La majoria no guanya. I, tot i això, cada any tornem a jugar.
Hi ha qui diu que la loteria és una forma de redistribució. Que els premis van a parar a barris humils, a pobles petits, a persones que ho necessiten. I és cert que, de vegades, això passa. Però també cal recordar que la loteria és un negoci. Que mou milions. Que alimenta una indústria. Que no sempre és tan innocent com sembla.
Des d’una mirada crítica, podríem dir que la loteria és una manera de mantenir-nos esperant. Esperant que la sort ens resolga el que el sistema no ens dona: habitatge digne, treball estable, temps per a cuidar, per a crear, per a descansar. I això no vol dir que no puguem jugar, que no puguem somiar. Però sí que convé fer-ho amb consciència.
També és bonic veure com la loteria crea comunitat. Compartim dècims amb amistats, amb companyes de feina, amb la família. I, si toca, toca a totes. És una alegria col·lectiva. Una celebració que va més enllà dels diners. En aquest sentit, la loteria té un valor simbòlic que no es pot menysprear.
Potser el que hauríem de fer és recuperar el sentit profund del joc. No com a evasió, sinó com a expressió de desig. No com a dependència, sinó com a esperança compartida. I, sobretot, no oblidar que la vida no es resol amb un número, sinó amb decisions, amb vincles, amb lluites, amb afectes.
La loteria ens recorda que som vulnerables, que som somiadores, que volem més. I això, ben mirat, és molt humà. Però també ens convida a pensar què faríem si ens tocara. I potser la resposta no hauria de ser només comprar, sinó transformar. Transformar-nos, transformar el que ens envolta, fer que la sort no siga una excepció, sinó una possibilitat per a totes.