A més, cal remarcar que l’arribada de Llorca a la presidència no és fruit d’un lideratge sòlid ni d’una trajectòria de govern exemplar, sinó d’una conjuntura marcada per la Dana i per la seua connivència amb Mazón. En moments de crisi, quan la ciutadania esperava respostes clares i eficaces, es va evidenciar la seua incapacitat de gestionar amb rigor i responsabilitat. La falta de previsió, la improvisació i l’absència d’un projecte coherent van deixar al descobert que no sabia governar, i malgrat això ha estat promocionat com a peça de canvi en un joc polític que menysprea la voluntat valenciana.
Aquest ascens, més que un reconeixement a la seua vàlua, és la mostra d’una complicitat amb la dreta que busca mantenir el control de les institucions a qualsevol preu. Llorca arriba a la presidència com a resultat d’acords foscos i de pactes que res tenen a veure amb les necessitats del poble valencià. La seua trajectòria és la d’un dirigent que ha preferit ser còmplice de Mazón abans que defensar amb fermesa els interessos de les nostres comarques. Així, es confirma que el seu lideratge no és legítim ni democràtic, sinó imposat, i que el País Valencià necessita un projecte diferent, basat en la sobirania i en la justícia social.
Fiquem un exemple. El cas de Sagunt és paradigmàtic per entendre les conseqüències d’aquestes dinàmiques. La nostra ciutat ha estat històricament un punt clau en el desenvolupament industrial del País Valencià, amb projectes que han marcat el futur econòmic de la comarca i que han requerit una gestió política sensible i compromesa. Quan les decisions es prenen sense escoltar la veu del territori, es corre el risc de desconnectar les polítiques públiques de les necessitats reals de la gent. Sagunt necessita una Generalitat que actue amb responsabilitat, que defense les inversions estratègiques i que protegisca el patrimoni històric i cultural que ens defineix. No podem permetre que la nostra ciutat quede relegada a un paper secundari per culpa de pactes que es negocien a centenars de quilòmetres de distància.
La política autonòmica no és una abstracció. Té efectes tangibles en la vida de les persones: en l’educació, en la sanitat, en el transport públic, en la protecció del medi ambient i en la promoció de la cultura. Quan es menysprea la sobirania valenciana, es posa en perill la capacitat de respondre a aquestes necessitats amb dignitat i autonomia. La presidència de la Generalitat ha de ser un instrument per a reforçar la cohesió social i territorial, no una peça de negociació que es mou al dictat d’interessos externs. El poble valencià mereix decidir el seu camí amb llibertat, i això implica que les institucions siguen respectades i que els lideratges siguen escollits des de dins.
És cert que la política estatal té un pes determinant en molts àmbits, però això no justifica que es vulga convertir la Generalitat en una extensió subordinada. El País Valencià té una identitat pròpia, una història rica i una societat diversa que reclama ser escoltada. Quan es parla de Sagunt, es parla d’una ciutat que ha sabut reinventar-se, que ha defensat amb orgull el seu patrimoni i que ha apostat per un futur industrial sostenible. Les decisions que afecten aquest futur no poden ser preses sense tenir en compte la veu de la ciutadania. La imposició d’un president des de fora és un gest que trenca la confiança i que alimenta la sensació que la política autonòmica es juga en un tauler que no ens pertany.
La dignitat del poble valencià passa per reconèixer que som capaços de decidir per nosaltres mateixos. No es tracta només d’una qüestió simbòlica, sinó d’una necessitat pràctica. Quan les institucions responen a interessos externs, es debilita la capacitat de fer polítiques adaptades a la realitat local. Sagunt, amb el seu teixit industrial i cultural, és un exemple clar de com les decisions autonòmiques poden marcar el futur d’una comunitat. Si la presidència de la Generalitat es converteix en una peça de canvi, es corre el risc que les necessitats del Camp de Morvedre siguen ignorades o subordinades a estratègies que res tenen a veure amb la nostra realitat.
La crítica a la proposta de Llorca no és un atac personal, sinó una defensa del principi democràtic que ha de guiar la política autonòmica. El lideratge valencià ha de ser fruit d’un consens intern, d’un debat obert i transparent que respecte la pluralitat de la nostra societat. Només així es pot garantir que les decisions responen a les necessitats reals i que les institucions mantenen la seua legitimitat. La imposició externa, en canvi, genera desconfiança i debilita la cohesió social. El poble valencià mereix un lideratge que actue amb responsabilitat i respecte, que escolte les comarques i que done veu a ciutats com Sagunt.
Al llarg de la història, Madrid ha pres decisions que han condicionat profundament la identitat del nostre poble. El mateix nom oficial del territori ha estat objecte de debat i imposició: mentre la societat valenciana reivindicava “País Valencià” com a denominació natural, des de les institucions estatals es va forçar l’ús de “Comunitat Valenciana”, un terme que dilueix la idea de país i redueix la nostra identitat a una mera divisió administrativa. Aquesta imposició va ser viscuda com una renúncia a la pròpia sobirania simbòlica.
La bandera també ha estat motiu de controvèrsia. La senyera històrica, vinculada a la tradició i al sentiment popular, va ser objecte de manipulacions i disputes alimentades des de fora, amb l’objectiu de fragmentar i debilitar el consens intern. En lloc de respectar els símbols que la ciutadania reconeixia com a propis, es van imposar versions que buscaven dividir i generar confrontació.
Les decisions sobre l’ús oficial de la llengua han estat igualment condicionades per Madrid. La negació del valencià com a llengua amb plena oficialitat i amb capacitat de ser vehicular en tots els àmbits ha estat una manera de limitar la nostra capacitat de decidir sobre la cultura i l’ensenyament. Aquesta ingerència ha tingut conseqüències directes en la transmissió de la llengua i en la percepció social de la nostra identitat.
Fins i tot en l’àmbit institucional, la configuració de l’Estatut d’Autonomia va ser retallada i modificada des de Madrid, reduint les competències que la societat valenciana havia reivindicat. El resultat va ser un text que no reflectia plenament les aspiracions del poble, sinó els límits que l’Estat volia imposar. Això va generar frustració i va consolidar la idea que la nostra autonomia era tutelada.
Les decisions sobre el nom, la bandera, la llengua i l’Estatut mostren com Madrid ha intervingut reiteradament en la definició de la nostra identitat col·lectiva. Aquestes ingerències han tingut un efecte corrosiu sobre la confiança en les institucions i han alimentat la sensació que el País Valencià no pot decidir lliurement sobre els seus símbols i la seua sobirania.
La infrafinanciació és un altre dels grans problemes que arrosseguem des de fa dècades. El sistema de finançament autonòmic ha situat el País Valencià en una posició de clara desavantatge respecte a altres territoris, malgrat que aportem més del que rebem. Aquesta situació ha limitat la capacitat de la Generalitat per a invertir en serveis públics essencials.
La sanitat és un exemple clar: hospitals saturats, falta de personal i infraestructures obsoletes són conseqüència directa d’un finançament insuficient. La ciutadania paga impostos com la resta de l’Estat, però rep menys recursos per a garantir un sistema sanitari digne. Aquesta desigualtat és intolerable i posa en risc la qualitat de vida de les persones.
En educació, la infrafinanciació ha impedit desenvolupar projectes ambiciosos i ha obligat a fer equilibris constants per mantenir escoles i instituts en condicions. Les beques, la formació professional i la universitat han patit les conseqüències d’un sistema que ens tracta com a ciutadans de segona. El futur de les noves generacions es veu condicionat per aquesta injustícia estructural.
Les infraestructures també han estat víctimes de la manca de recursos. El transport públic, les carreteres i els projectes estratègics per al desenvolupament econòmic han quedat relegats. Sagunt, amb el seu paper clau en la indústria i la logística, necessita inversions que no arriben per culpa d’un sistema que ens margina.
La infrafinanciació no és només una qüestió econòmica, sinó també política. Suposa un menyspreu a la nostra capacitat de decidir i un fre al desenvolupament del País Valencià. Mentrestant, Madrid continua ajornant una reforma del sistema de finançament que és urgent i imprescindible. La ciutadania valenciana no pot continuar suportant aquesta discriminació.
Cal recordar les paraules de Joan Fuster: “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”. Aquesta afirmació continua vigent perquè assenyala que el nostre futur només pot construir-se des de la defensa de la justícia social, la igualtat i la sobirania. La dreta, subordinada als interessos externs, no pot decidir el nostre camí.
Quan la dreta imposa lideratges des de fora, quan accepta la infrafinanciació i quan renuncia a defensar els símbols i la identitat del poble valencià, està negant la possibilitat d’un futur digne. El País Valencià necessita un projecte col·lectiu basat en l’autonomia, en la solidaritat i en la defensa dels drets de totes les persones. Només així podrem garantir que el nostre país siga, i que siga amb dignitat.