Hi havia una vegada un poble menut, envoltat de muntanyes i mar, on cada xiquet i xiqueta era com una flor diferent dins d’un gran jardí. Algunes flors eren grogues com el sol, altres roges com la passió, altres blaves com el cel. Totes eren úniques, totes feien bonic el jardí.
Un dia, els savis del poble van decidir que calia celebrar una festa especial: el Dia de la Infantesa. Era el dia en què les veus menudes es feien grans, perquè tothom les escoltava amb atenció.
—Per què celebrem aquest dia? —va preguntar Mireia, una floreta curiosa.—Perquè cada xiquet té dret a créixer feliç, a jugar, a aprendre i a ser estimat —li va contestar el vent, que sempre portava històries d’arreu del món.
En aquella festa, els adults es van comprometre a cuidar el jardí: a regar-lo amb amor, a protegir-lo de les tempestes i a deixar que cada flor cresquera lliure, sense tallar-li els pètals.
Mireia va somriure. Va entendre que el Dia de la Infantesa no era sols una festa, sinó una promesa: la promesa que tots els xiquets i xiquetes del món tindrien un lloc segur on créixer, jugar i somiar.
I així, cada any, el jardí es feia més gran i més bonic, perquè les veus menudes, com la de Mireia, eren respectades i escoltades com les més importants del món.