La pregunta que sovint llança la dreta més rància, “amb Franco es vivia millor?”, és una provocació que mereix resposta clara i contundent. Amb Franco es vivia sotmés, es vivia emmudit, es vivia amb la por a la presó, a la tortura, a l’exili. Es vivia amb les dones relegades a la invisibilitat, amb les llengües minoritzades perseguides, amb els drets laborals trepitjats i amb la cultura reduïda a propaganda. Es vivia millor per a uns pocs privilegiats, per als que tenien el poder i la protecció del règim, mentre la majoria patia la repressió i la misèria. Dir que es vivia millor és negar la memòria de les víctimes, és insultar la dignitat de les persones que van lluitar per la llibertat.
La mort del dictador no va significar la mort del feixisme. El vell refrany “mort el gos, s’acaba la ràbia” no s’ha complit en este cas. El feixisme va mutar, es va camuflar, es va infiltrar en les institucions i en els discursos, buscant legitimitat dins d’una democràcia que encara arrossega silencis i pactes de transició. La seua presència és subtil però persistent, i es fa visible cada vegada que es qüestiona la memòria històrica o es blanqueja la dictadura.
El feixisme continua viu en les estructures de poder que es neguen a condemnar amb claredat els crims del franquisme. Es manifesta en la impunitat dels responsables, en els honors oficials que encara es retornen a figures del règim, en la resistència a obrir fosses i reconèixer les víctimes. És un feixisme que es disfressa de nostàlgia, que es presenta com a “ordre” o “tradició”, però que en realitat és repressió i negació de drets.
També es manté viu en els discursos de l’extrema dreta actual, que recupera els mateixos arguments de por, d’odi i de divisió. Quan es criminalitzen les persones migrants, quan es menyspreen les llengües minoritzades, quan es ridiculitzen les lluites feministes, el que es fa és perpetuar el mateix esperit autoritari que va imposar Franco. El feixisme no ha mort: ha canviat de pell, però conserva intacta la seua essència.
Per això, cinquanta anys després, la responsabilitat col·lectiva és no abaixar la guàrdia. La memòria no és només homenatge, és també alerta. Cal recordar que la democràcia no és irreversible i que el feixisme pot tornar a ocupar espais si es banalitza o es tolera. Mort el dictador, el feixisme continua viu, i només la lluita antifeixista, inclusiva i compromesa pot garantir que no torne a devorar la llibertat i la dignitat del poble.
Cinquanta anys després, el repte és no caure en la trampa de la nostàlgia autoritària. El feixisme no és un fantasma del passat, és una amenaça present que es reactiva cada vegada que es banalitza la dictadura o es legitimen els seus hereus. La democràcia no és perfecta, però és l’espai on podem reivindicar drets, on podem construir col·lectivament, on podem fer visibles les diversitats i les memòries silenciades. La democràcia és el terreny on es pot denunciar la corrupció, exigir transparència i defensar la igualtat. El feixisme, en canvi, només ofereix silenci, obediència i por.
Per això, en este aniversari, cal alçar la veu des de l’esquerra, des de l’antifeixisme, des de la memòria col·lectiva. Cal recordar que Franco va ser un genocida, que va assassinar, empresonar i reprimir, i que els seus hereus continuen intentant blanquejar aquella història. Cal reivindicar que la llibertat, la diversitat i la justícia social no són concessions, sinó drets guanyats amb lluita i sacrifici. I cal fer-ho en llengua pròpia, amb orgull, amb mirada inclusiva, perquè la memòria no és només passat: és també futur.
Amb Franco no es vivia millor. Amb Franco es vivia sotmés. Amb la democràcia, amb totes les seues imperfeccions, es viu amb esperança, amb dignitat i amb la possibilitat de transformar el món. Hui, cinquanta anys després, la millor resposta és continuar construint un present lliure de feixisme i un futur on la memòria siga arma contra l’oblit.