L’adopció és un acte de vida. No es tracta d’un gest altruista ni d’una solució administrativa, sinó d’una aposta decidida per la criança, per la dignitat i per la capacitat de les persones de vincular-se més enllà dels orígens. Com a pare adoptiu d’una criatura de set anys, cada dia compartit és una declaració d’amor, de confiança i de reconstrucció.
Quan la nostra família va decidir obrir-se a l’adopció, ho vam fer des del convenciment que l’estima no té fronteres genètiques. Sabíem que caldria temps, paciència i una mirada profunda per entendre les ferides, les expectatives i les identitats que es troben en aquest procés. La nostra filla no és “una xiqueta adoptada”: és la nostra filla, amb tota la seua força, la seua història i el seu dret a ser estimada sense condicions.
Adoptar ens ha fet reeducar-nos com a família. Hem hagut de revisar prejudicis, escoltar amb més atenció, construir rutines que respecten els ritmes emocionals. Hem après que criar no és només transmetre valors, sinó també acollir memòries, silencis i preguntes que no sempre tenen resposta. Hem descobert que la maternitat i la paternitat adoptiva són formes de militància afectiva: defensar el dret de cada criatura a tindre una llar, una xarxa, una identitat reconeguda.
Una societat que adopta és una societat que cuida. L’adopció no pot ser una excepció ni una aventura solitària. Necessitem comunitats que abracen, escoles que entenen, professionals que acompanyen. Cal que les institucions deixen de tractar les famílies adoptives com casos especials i les reconeguen com a part essencial del teixit social. Cada infant adoptat és una oportunitat de reconstruir vincles, de reparar injustícies, de fer créixer la diversitat familiar.
La nostra filla comença a fer preguntes. Algunes ens desarmen, altres ens emocionen. Totes mereixen ser escoltades amb veritat i tendresa. L’adopció no és un secret ni una etiqueta: és una part de la seua història que mereix ser explicada amb dignitat. Com a pare, el meu compromís és ajudar-la a construir el seu relat, sense imposicions ni silencis culpables.
Adoptar és creure en la capacitat humana de renàixer en comunitat. És una forma de resistència davant la indiferència, una manera de dir que cap criatura hauria de créixer sense abraçades ni referents. També és una invitació a repensar què vol dir ser família, ser progenitor, ser societat.
Des de Sagunt, des de la nostra llar, seguim construint aquest camí. Amb estima, amb dubtes, amb esperança.