Arribar a aquest punt no és fruit d’un sol factor. És el resultat d’un cúmul de violències petites i grans, d’una manca de xarxa afectiva, d’un sistema educatiu que sovint prioritza la norma per damunt de la cura, i d’una societat que encara no sap escoltar el patiment adolescent sense jutjar-lo o minimitzar-lo. El bullying no és una broma pesada, ni una fase que es supera amb el temps. És una agressió continuada que erosiona l’autoestima, aïlla, i pot acabar amb la vida.
En l’àmbit familiar, la prevenció comença amb la presència. No es tracta només de preguntar com ha anat el dia, sinó d’estar disponibles emocionalment, de generar espais on les criatures i adolescents senten que poden expressar-se sense por. Cal desaprendre la idea que el dolor s’ha de callar, que les emocions negatives són símptoma de feblesa. Quan una persona jove diu que no vol viure, no està exagerant: està demanant ajuda. I eixa ajuda ha de vindre sense condicions, sense judicis, amb amor incondicional.
Les famílies necessiten recursos, formació i suport. No podem esperar que mares, pares o tutors sàpien detectar senyals de risc si ningú els ha explicat com fer-ho. Cal que les institucions generen programes de salut mental comunitària, tallers de comunicació afectiva, espais de trobada on compartir dubtes, pors i estratègies. La criança no és una tasca individual, és una responsabilitat col·lectiva. I en eixa col·lectivitat, el vincle amb l’escola és fonamental.
Els centres educatius són, per a moltes persones joves, el principal espai de socialització. Però massa vegades es converteixen en escenaris de violència normalitzada. El bullying no sempre és visible: pot ser una mirada de menyspreu, una exclusió sistemàtica, un comentari feridor repetit cada dia. I quan el centre no actua, o actua tard, el missatge que rep la víctima és clar: no importes, no et creuen, no et protegiran.
Per això, cal revisar a fons els protocols d’actuació. No n’hi ha prou amb tenir-los escrits: han de ser coneguts, aplicats amb rigor, i avaluats periòdicament. El professorat ha de rebre formació específica en detecció i intervenció, però també en educació emocional, en gestió de conflictes, en pedagogia de la cura. No es pot delegar la responsabilitat en una sola persona o departament. Tota la comunitat educativa ha de ser part activa en la construcció d’un espai segur.
A més, cal donar veu a l’alumnat. Sovint, les persones joves saben perfectament qui pateix, qui agredeix, qui calla. Però no confien en el sistema, perquè han vist com les denúncies es perden, com les represàlies arriben, com el dolor s’amaga. Crear assemblees, consells d’estudiants, espais de diàleg on es puga parlar obertament del que passa, és una forma de democratitzar la cura. Quan l’escola escolta, transforma.
Els amics i amigues també tenen un paper clau. L’adolescència és una etapa de construcció identitària, i el grup d’iguals pot ser refugi o abisme. Educar en l’empatia, en la solidaritat, en la capacitat de detectar el patiment de l’altre, és essencial. No es tracta de convertir cada adolescent en terapeuta, sinó de fomentar una cultura de suport mutu, on ningú quede sol. Quan una persona jove aprèn que pot acompanyar, que pot ajudar, que pot ser part de la solució, també creix en autoestima i responsabilitat.
Però no podem oblidar que el bullying no és només un problema individual. Té arrels estructurals: en el masclisme, en la LGTBIfòbia, en el racisme, en la gordofòbia, en la capacitisme. Quan una persona és atacada per ser diferent, el que falla és la societat que no sap acollir la diversitat. Per això, la lluita contra el bullying ha de ser també una lluita per la justícia social. Cal revisar els currículums, els materials didàctics, els discursos institucionals. Cal que la diversitat siga celebrada, no tolerada.
Arribar al suïcidi és arribar a un límit. És sentir que no hi ha escapatòria, que el dolor és insuportable, que la vida no té sentit. I això no passa d’un dia per l’altre. És un procés que es pot detectar, que es pot acompanyar, que es pot revertir. Però cal voluntat, recursos, formació, i sobretot, humanitat.
No podem continuar mirant cap a un altre costat. Cada vida perduda és una derrota col·lectiva. Cada silenci és una complicitat. Cada protocol incomplert és una negligència. I cada gest de cura, cada paraula d’afecte, cada espai segur, és una possibilitat de vida.
La reflexió ha de ser profunda, però també ha de portar a l’acció. Des de les famílies, cal construir vincles sòlids, espais de confiança, i una educació emocional que permeta expressar el dolor sense por. Des dels centres, cal revisar pràctiques, formar equips, escoltar l’alumnat, i posar la cura al centre del projecte educatiu. Des dels grups d’amics, cal fomentar la solidaritat, la capacitat d’acompanyar, i la valentia de denunciar. I des de la societat, cal combatre les violències estructurals, celebrar la diversitat, i garantir que cada persona jove se sent estimada, reconeguda i protegida.
No és fàcil. Però és urgent. I és possible.