La mocadorada, eixe regal embolicat en un mocador de quadres que conté fruites, hortalisses i figures de massapà, és el cor simbòlic d’esta celebració. Però darrere d’eixe dolç ritual hi ha una història que barreja llegenda, resistència, festa i afecte. És una tradició que ha sabut mantindre’s viva, adaptant-se als temps, als gustos i als contextos, però sense perdre el seu esperit originari.
La llegenda conta que, en entrar Jaume I a València el 9 d’octubre de 1238, les dones valencianes oferiren fruites i verdures de l’horta com a mostra de benvinguda i agraïment. Aquell gest, carregat de simbolisme, es convertiria amb el temps en una pràctica festiva que evocava l’abundància, la fertilitat i la pau. Amb els segles, els mestres confiters reinterpretaren aquella ofrena en forma de dolços, creant figures de massapà que imitaven les fruites i hortalisses, i afegint-hi dos elements nous: la piuleta i el tronador, que representaven els petards que es llançaven en la festa.
Però la mocadorada no és només una evolució estètica. És també una resposta cultural a la repressió. Després de la Guerra de Successió, amb els Decrets de Nova Planta, es prohibiren les celebracions del 9 d’octubre i els actes que commemoraven la fundació del Regne de València. Davant d’aquella censura, el gremi de confiters decidí resistir amb dolçor: si no es podien llançar petards, es farien de massapà. Així naix la piuleta i el tronador com a símbols de la festa prohibida, com a recordatori que la cultura popular sempre troba camins per expressar-se.
Amb el pas del temps, la mocadorada es consolidà com a costum amorosa. Els homes regalaven a les seues parelles un mocador amb dolços, i eixe gest es convertí en una mostra d’afecte, de complicitat i de reconeixement. A diferència del Sant Valentí, que té un caràcter més universal i comercial, el dia de Sant Donís és profundament arrelat al territori, a la llengua, a la memòria i a la identitat valenciana. És el nostre dia dels enamorats i enamorades, i això ens fa únics.
Les pastisseries valencianes, especialment les de València i la seua àrea metropolitana, viuen estos dies amb una intensitat especial. Els aparadors s’omplin de colors, de formes, de creativitat. Els confiters treballen amb dedicació per elaborar les fruites de massapà, les piuletes i els tronadors, cuidant cada detall, cada textura, cada tonalitat. És una explosió de dolçor que atrau locals i visitants, que activa l’economia i que reforça el vincle entre gastronomia i cultura.
La mocadorada és també una oportunitat per reivindicar l’ofici artesà, la transmissió intergeneracional del saber confiter, la capacitat de transformar ingredients senzills en obres d’art efímeres. Les figures de massapà no són només dolços: són símbols, són històries, són emocions. I embolicar-los en un mocador és afegir-hi una capa de tendresa, de intimitat, de ritual.
En el present, la mocadorada ha sabut adaptar-se a les noves sensibilitats. Ja no és només un regal d’home a dona, sinó una mostra d’afecte entre persones que s’estimen, siguen com siguen. La diversitat afectiva i sexual troba en esta tradició un espai d’expressió, de reconeixement i de celebració. Les parelles de tots els tipus, les amistats profundes, les relacions familiars, poden compartir una mocadorada com a gest d’amor i de complicitat.
A més, en molts centres educatius, es treballa la mocadorada com a eina pedagògica. Els infants aprenen la història, modelen figures de massapà, coneixen els símbols, i participen en una festa que els connecta amb el seu entorn, amb la seua cultura i amb la seua capacitat creativa. És una manera de transmetre valors, de reforçar la identitat i de fomentar el respecte per les tradicions.
El futur de la mocadorada passa per continuar eixa adaptació. Cal que siga una festa inclusiva, oberta, diversa, capaç de dialogar amb les noves formes d’expressió, amb les noves estètiques i amb les noves maneres d’estimar. Cal que les pastisseries continuen innovant, creant figures noves, incorporant sabors, textures i formats que connecten amb les generacions joves. Cal que les institucions donen suport a esta tradició, que la visibilitzen, que la promoguen com a patrimoni cultural i com a reclam turístic.
Però sobretot, cal que la mocadorada continue sent un gest sincer. Un mocador amb dolços no és només un regal: és una declaració d’amor, de pertinença, de resistència. És dir “t’estime” amb la llengua pròpia, amb els sabors de la terra, amb la memòria del poble. És recordar que l’amor, com la cultura, és una força transformadora.
En un món globalitzat, on les celebracions tendeixen a uniformar-se, el dia de Sant Donís és una mostra de singularitat. És el tret diferencial dels valencians i valencianes, una manera de dir que estimem d’una forma pròpia, que celebrem amb dolçor, que resistim amb creativitat. És una festa que ens connecta amb el passat, que ens il·lusiona en el present i que ens obri camins en el futur.
La mocadorada és també una metàfora del País Valencià: diversa, acolorida, saborosa, arrelada i oberta. Cada figura de massapà és una peça d’un mosaic que parla de la nostra horta, de la nostra història, de la nostra capacitat de reinventar-nos. I cada mocador que embolica eixos dolços és una abraçada, un gest de cura, una promesa de continuïtat.
Sant Donís és molt més que una data. És una celebració que ens fa sentir poble, que ens fa sentir estimats i estimades, que ens fa sentir vius. És una festa que ens recorda que l’amor, la cultura i la memòria són ingredients essencials per construir una societat més justa, més tendra i més valenciana.
I mentre les pastisseries continuen omplint els aparadors de colors i formes, mentre les mans artesanes modelen cada fruita, cada piuleta, cada tronador, mentre els mocadors s’emboliquen amb cura i es regalen amb emoció, Sant Donís continuarà sent el nostre dia dels enamorats i enamorades. Un dia per estimar, per recordar, per celebrar. Un dia per ser, amb orgull, valencians i valencianes.