Hi ha animals que semblen llegendes. Criatures que habiten en llocs tan remots que, quan les veus en una fotografia, penses que són invencions d’un pintor romàntic o d’un documentalista amb ganes de poesia. El lleopard de les neus és un d’aquests éssers. Viu entre les muntanyes de l’Himàlaia, en altituds on l’aire és prim i el silenci pesa com la neu. Té una mirada que sembla feta de misteri i una elegància que desafia la gravetat. Però, com tantes altres meravelles del món natural, està desapareixent.
La desaparició d’espècies no és una novetat. És un procés que ha acompanyat la història del planeta, però mai amb la velocitat i la intensitat que vivim ara. El lleopard de les neus no és només una víctima del canvi climàtic, sinó també de la pressió humana, de la destrucció del seu hàbitat, de la caça furtiva i de la indiferència global. És un símbol d’un món que s’esborra mentre nosaltres mirem pantalles.
Quan desapareix una espècie com el lleopard de les neus, no només perdem un animal. Perdem una forma de vida, una peça del trencaclosques ecològic, una història evolutiva que ha tardat milions d’anys a escriure’s. Perdem també una part de nosaltres, perquè cada animal que s’extingeix ens recorda que som capaços de destruir allò que no entenem, allò que no veiem, allò que no ens afecta directament.
La reflexió sobre la desaparició d’espècies hauria de ser una urgència moral. No es tracta només de conservar per conservar, sinó de reconéixer que vivim en un sistema interconnectat, on la vida d’un lleopard en una muntanya llunyana pot estar relacionada amb la nostra capacitat de respirar aire net, de beure aigua clara, de viure en equilibri. La biodiversitat no és un luxe, és una necessitat.
El lleopard de les neus, amb el seu pelatge que es confon amb el paisatge, amb la seua discreció majestuosa, ens ensenya que la bellesa pot ser silenciosa, que la força pot ser subtil, que la resistència pot ser elegant. Però també ens mostra la fragilitat. Cada vegada que un d’aquests animals mor per culpa de l’activitat humana, el món es fa una mica més pobre, més trist, més buit.
Potser el problema és que hem deixat de mirar. Que hem deixat de sentir-nos part del món natural. Que hem convertit la natura en un decorat, en una postal, en un fons de pantalla. I així, mentre el lleopard de les neus s’esvaeix entre les ombres blanques de les muntanyes, nosaltres continuem vivint com si no passara res.
Però sí que passa. I passa cada dia. I passa en silenci.