Hi ha dies que naixen per a ser recordats, altres per a ser oblidats, i després està el 13 d’octubre, que pareix que va eixir d’un bingo còsmic entre el món de la moda i el de la rebel·lia mamària. Perquè sí, resulta que el mateix dia que se celebra el Dia Internacional de Posar-se el traje, també és el Dia Mundial de No Dur Sujetador. Una combinació que només pot haver estat ideada per algú amb molt de temps lliure i una passió desbordada per les contradiccions.
Per una banda, tenim el traje, eixe uniforme de gala que et fa sentir com si anares a firmar un tractat de pau, encara que només estigues fent cua al forn. El traje és sinònim de formalitat, de “hui vaig a fer-me el seriós”, de “mira’m, porte americana i no sé per què”. És una peça que transforma qualsevol persona en una versió més rígida d’ella mateixa, com si el simple fet de dur-lo et obligara a parlar de macroeconomia o de vins amb denominació d’origen.
Per altra banda, tenim el no dur sostenidor, que és tot el contrari: llibertat, desafiament, gravetat sense filtres. És el dia en què moltes persones decideixen deixar que el seu cos respire, que les costelles s’expandisquen i que les mamelles facen el que vulguen, com si foren turistes en un parc natural. No dur sostenidor és una declaració d’intencions, una manera de dir: “el meu cos no necessita cap estructura per a ser digne”. I això, en un món ple de push-ups, talls estratègics i etiquetes de talla impossible, és quasi una revolució.
Ara bé, la gran pregunta és: com se suposa que hem de celebrar les dues coses alhora? Com pots posar-te un traje, que demana camisa, corbata i una postura de ministre en roda de premsa, i alhora no dur sostenidor, que demana moviment, comoditat i una actitud de “m’importa un rave”? És com voler fer ioga amb botes de muntanya: tècnicament possible, però socialment inquietant.
Imaginem per un moment una oficina qualsevol. El 13 d’octubre, la plantilla arriba vestida com si anara a una gala de premis, però amb una absència notable de roba interior. El cap de recursos humans, confús, intenta redactar una circular que no siga ofensiva ni massa descriptiva. Mentrestant, la màquina del cafè bull de comentaris: “hui he vist més clavícules que en tota la temporada de primavera”, diu un. “El traje em fa suar, però almenys no porte sostenidor”, respon l’altra. I així, entre el formalisme i la rebel·lia, es construeix una jornada laboral que ni Kafka hauria pogut imaginar.
Però potser el 13 d’octubre no és una contradicció, sinó una síntesi. Potser és el dia en què aprenem que la identitat no és una peça de roba, sinó la capacitat de decidir què ens posem i per què. Potser és el moment de reconéixer que podem ser elegants i lliures, formals i desobedients, amb traje i sense sostenidor, o amb pijama i dignitat. Perquè al cap i a la fi, el que importa no és la tela que ens cobreix, sinó el discurs que la sustenta.
Així que, estimat lector o lectora o lectora no binària, si el 13 d’octubre et trobes davant de l’armari dubtant entre el traje i la llibertat mamària, recorda que no has de triar. Pots posar-te el traje i deixar que el teu cos respire, o pots anar en camiseta i fer una reverència a la comoditat. El món és prou absurd com per a permetre’t eixes combinacions. I si algú et jutja, sempre pots dir que estàs celebrant una efemèride internacional. Que això, en temps de globalització, és quasi una coartada perfecta.
Perquè si alguna cosa ens ensenya el 13 d’octubre és que la moda i la militància poden compartir calendari. Que el traje pot ser una armadura i el no dur sostenidor, una bandera. I que, en definitiva, vestir-se és un acte polític, estètic i, en dies com aquest, profundament irònic.