En temps de genocidi, la neutralitat no és virtut: és complicitat. Aquesta setmana, el Partit Popular ha tornat a demostrar que la seua idea de “neutralitat institucional” és, en realitat, una forma de censura selectiva. La prohibició de banderes palestines en centres educatius, disfressada de recordatori per mantenir els espais “apolítics”, revela una doble vara de mesurar que ja no sorprèn, però sí indigna.
Quan es tractava d’Ucraïna, les escoles es van omplir de colors, murals i missatges de suport. Llavors, la solidaritat era pedagògica. Ara, amb Palestina, és adoctrinament. Aquesta incoherència no és casual: forma part d’un relat que criminalitza la memòria crítica i desactiva qualsevol expressió de denúncia davant l’opressió.
La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, ha anat més enllà: ha acusat el govern central de fomentar “kale borroka ideològica” i ha menyspreat la ONU per denunciar la massacre a Gaza. El PP ha triat el costat de la història que tapa els ulls, calla les veus i protegeix l’agressor. I ho fa des de les institucions, amb el cinisme de qui es creu intocable.
Però la memòria no es prohibeix. La solidaritat no es retira. I l’educació no és un espai buit: és un camp de batalla simbòlic on es decideix si formem ciutadans crítics o súbdits obedients.
A Sagunt, a Borriana, al Camp de Morvedre, sabem que la memòria és resistència. Que els símbols no són decoració, sinó crits col·lectius. I que en temps de barbàrie, cal triar: o silenci còmplice, o veu insubmisa.
El Partit Popular ha triat. Nosaltres també.