L’al·lèrgia a l’ou és una realitat que afecta milers de persones, especialment en la infància, però que també pot persistir en l’edat adulta. No es tracta només d’una incomoditat, sinó d’una condició que pot posar en risc la salut si no es gestiona adequadament. En un context on l’ou apareix en infinitat de productes —des de pastisseria fins a plats preparats, passant per salses, arrebossats i fins i tot cosmètics—, viure amb esta al·lèrgia implica una vigilància constant, una lectura minuciosa d’etiquetes i una capacitat d’adaptació que sovint no és reconeguda ni valorada. Les persones al·lèrgiques a l’ou no només han de renunciar a certs sabors, sinó que també han de fer front a una societat que sovint no contempla les seues necessitats com a part del disseny alimentari general.
Però més enllà de l’al·lèrgia, hi ha altres motius per excloure l’ou de la dieta. El veganisme, per exemple, aposta per una alimentació lliure de productes d’origen animal, no només per motius de salut, sinó també per raons ètiques, ambientals i socials. En este cas, l’ou representa una part del sistema de producció intensiva que genera patiment animal, contaminació i explotació. Les persones veganes han desenvolupat alternatives creatives i nutritives que demostren que es pot cuinar sense ou i gaudir igualment. Així, la seua exclusió no és una limitació, sinó una elecció conscient que obri camins nous en la gastronomia.
També hi ha qui, sense ser al·lèrgic ni vegà, decideix reduir o eliminar el consum d’ou per motius de salut. El debat sobre el colesterol, la sostenibilitat de la producció o simplement la voluntat de variar la dieta són factors que porten moltes persones a buscar alternatives. En este sentit, la indústria alimentària ha començat a respondre amb productes substitutius, com els preparats a base de farina de cigró, aquafaba o tofu, que permeten reproduir la textura i funció de l’ou en moltes receptes. Estes opcions, que abans eren minoritàries, ara comencen a guanyar espai en els supermercats i en les cuines domèstiques.
Ara bé, la pregunta clau és: és tan important l’ou com ens han dit? Des del punt de vista nutricional, és cert que l’ou conté proteïnes completes, vitamines com la B12, la D i la colina, i minerals com el ferro i el zinc. És un aliment dens en nutrients, econòmic i fàcil de preparar. Però això no vol dir que siga insubstituïble. Hi ha molts altres aliments que poden aportar els mateixos nutrients, com les llegums, els fruits secs, els cereals integrals, les verdures de fulla verda o els productes fortificats. El mite de l’ou com a aliment imprescindible s’ha construït sobre una base real, però també sobre interessos econòmics, culturals i publicitaris que han reforçat la seua presència en la dieta.
La cultura alimentària valenciana, com la de moltes altres regions mediterrànies, ha incorporat l’ou en plats emblemàtics com la truita de creïlles, la coca de llanda, les mones de Pasqua o els arrebossats. Estes receptes formen part del patrimoni gastronòmic i afectiu de moltes persones, i és comprensible que la idea de renunciar a l’ou genere resistència. Però també és cert que la cuina és evolució, adaptació i creativitat. Les receptes tradicionals poden reinterpretar-se, mantenint l’essència però adaptant-se a les necessitats actuals. Així, una truita sense ou feta amb farina de cigró pot ser igual de saborosa, i una coca vegana pot sorprendre pel seu sabor i textura.
Celebrar el Dia Mundial de l’Ou des d’una perspectiva inclusiva implica reconéixer que no totes les persones poden o volen consumir-lo, i que això no les fa menys part de la cultura gastronòmica. Al contrari, pot ser una oportunitat per visibilitzar la diversitat alimentària, per reivindicar alternatives i per fomentar una cuina més oberta, empàtica i sostenible. En lloc de centrar la celebració en l’exaltació de l’ou, podríem aprofitar per reflexionar sobre el seu paper, per compartir receptes sense ou, per fer tallers de cuina adaptada i per educar sobre les al·lèrgies alimentàries.
També cal parlar del paper de les institucions, les escoles i els espais públics en la gestió de les al·lèrgies. Massa sovint, les persones amb al·lèrgies alimentàries han de justificar-se, adaptar-se o quedar-se fora de les activitats col·lectives. És fonamental que es promoga una cultura de la inclusió, on les necessitats alimentàries diverses siguen contemplades des del principi, i no com una excepció. Això implica formació, sensibilització i voluntat política. Les cartes de restaurants, els menjadors escolars, les festes populars i fins i tot les campanyes publicitàries haurien de reflectir esta diversitat, no només com una obligació legal, sinó com una mostra de respecte i convivència.
En este camí cap a una alimentació més inclusiva, també és important reconéixer el valor de les persones que han hagut de reinventar la seua manera de cuinar, de menjar i de relacionar-se amb el menjar. Les persones al·lèrgiques a l’ou, les veganes, les que tenen intoleràncies o preferències específiques, han desenvolupat una saviesa culinària que mereix ser compartida. Les seues receptes, consells i experiències poden enriquir el conjunt de la societat, si se’ls dona espai i veu. En lloc de veure-les com casos especials, podríem considerar-les com pioneres d’una alimentació més conscient.
Per últim, cal recordar que l’alimentació no és només nutrició, sinó també identitat, cultura i emoció. El menjar ens connecta amb la nostra història, amb la nostra família, amb els nostres records. Per això, qualsevol canvi en la dieta pot generar resistència, però també pot obrir portes a noves experiències. Cuinar sense ou no és una renúncia, sinó una invitació a explorar, a descobrir sabors nous, a compartir des de la diferència. És una manera de dir que totes les persones tenen dret a gaudir del menjar, sense por, sense exclusió, sense barreres.
En definitiva, l’ou és un aliment valuós, però no imprescindible. La seua importància ha de ser contextualitzada, relativitzada i adaptada a les necessitats de cada persona. Celebrar el Dia Mundial de l’Ou des d’una mirada inclusiva és una oportunitat per reconéixer la diversitat alimentària, per fomentar la creativitat culinària i per construir una societat més empàtica. Perquè al final, el que importa no és si menges ou o no, sinó si pots fer-ho amb seguretat, amb llibertat i amb alegria. I això, sí que és essencial.