Quan vaig accedir al càrrec de regidor a l’Ajuntament de Sagunt, de 2011 a 2015, vaig descobrir que assumir una responsabilitat pública suposa un canvi de perspectiva radical. En l’oposició, no em correspondia fer discursos solemnes a la plaça, sinó aportar idees en els plenaris i vetllar perquè el govern local mantinguera la transparència i la coherència ideològica. Aquells anys em van ensenyar que, com a membre de l’equip de control, la meua funció no era exhibir la meua fe sinó garantir la participació efectiva de tota la ciutadania.
Mai vaig presidir cap acte litúrgic ni cap processó, perquè sempre he cregut que, com a representant electe, la meua presència ha d’ostentar un gest de neutralitat. El fet de no alçar-me en l’altar ni ocupar cap frontal protocol·lari em feia sentir més fidel al mandat democràtic que no pas a la parafernàlia de l’escenografia sacra. Aquesta decisió, lluny de resultar-me aliena, em reconcilia amb la idea de servei públic i amb el respecte a la diversitat de conviccions de la nostra societat.
Com a catòlic compromés, he coincidit amb moltes veus que defensen que la institució política no hauria de representar els rituals de la fe. Em sent incòmode quan els càrrecs públics es coloquen sota la custòdia o beneeixen amb l’aigua santa la gestió municipal. Més enllà de la bona intenció, aquesta pràctica barreja nivells que han de romandre separats: el sacramental, propi de l’Església, i el govern, que pertany a tota la ciutadania sense excepció religiosa.
La laïcitat no és un atac a la religió sinó la garantia que l’administració pública no esdevé còmplice d’un únic credo. Quan la institució assisteix als actes de culte com a protagonista, pot generar-se la sensació que un fragment de la població queda relegat a la condició d’observador. La bona convivència demana equitat, i per a la gent d’esquerres aquesta neutralitat és un principi irrenunciable: assegura que les nostres decisions no es marquen per cap privilegi simbòlic.
Durant la meua etapa com a regidor en l’oposició, vaig treballar colze a colze amb el govern local per facilitar infraestructures i protecció a les celebracions populars, sense entremesclar-me en la litúrgia. Crec fermament que els serveis municipals han de garantir la seguretat, la neteja i el confort de la gent, però mai presentar-se com a guardians directes dels rituals. El respecte institucional es manifesta quan un ajuntament es posa en segon terme davant allò que és estrictament religiós.
En el marc de la llibertat de vot de la meua formació Bloc Compromís, no vaig presentar cap moció sobre presidir processos litúrgics, però vaig decidir votar a favor que els llocs de culte no pagaren l’IBI. Ho vaig fer convençut que aquesta mesura no suposava un privilegi per a cap confessió, sinó el reconeixement de la funció social, cultural i patrimonial d’aquells edificis que vertebren la quotidianitat de molts barris. Allò que deien les lleis fiscals no hauria de contradir la lògica de la justícia social: si un col·lectiu manté viu un espai comunitari —com ara una parròquia o una mesquita—, l’administració pot alçar-se com a aliada en la preservació d’aquest llegat, però sense convertir-se en cooficiant de cap ritual.
Espanya, amb l’acord d’1.979 i les directrius posteriors, reconeix la llibertat de culte i, al mateix temps, la necessitat de separar l’Estat de l’Església. La meua votació va fer-se dins aquest marc: una exempció tributària no té res a veure amb presidir una processó o beneir un esdeveniment. Una cosa reconeix el deure municipal de protegir el patrimoni, l’altra barregen esferes que han de romandre independents. La distinció és subtil, però imprescindible per a la coherència laica. Quan un regidor s’absté de presidir l’altar, reforça la confiança de qui no professa cap religió i juga net amb qui la professa.
Entre la gent d’esquerres, cal reivindicar sense embuts aquesta separació: la defensa de la laïcitat no és un gest d’hostilitat vers la fe, sinó un compromís ferm amb la igualtat real. Més encara, és una manera de garantir que els impostos es destinen al bé comú i no s’associen a cap culte concret. L’IBI zero per als llocs de culte és una mesura d’equitat fiscal i de preservació de l’espai públic, però no un aval per a la visibilitat institucional de rituals confessionals. La meua convicció personal com a catòlic manté el respecte profund a l’Església, però també el convenciment que l’administració no té cap necessitat protocol·lària de presidir-la.
Quan vaig explicar la meua decisió, vaig trobar complicitat en veïnes i veïns que veien l’IBI com un mecanisme per reconèixer l’utilitat social de projectes associatius. Alhora, vaig sentir el ressò de qui temia un suport excessiu a institucions religioses. Aquesta dialèctica va enriquir el debat: vam aprendre que la clau rau a no barrejar rols. L’Ajuntament pren el relleu del manteniment i de la restauració, però el lideratge espiritual i ritual continua pertanyent als grups confessionals i als seus representants.
Val més un ajuntament transversal, que col·labora sense apoderar-se, que no pas un consistori que exhibeix la medalla del sacerdot o elegeix el color litúrgic del ritual. Els anys en l’oposició entre 2011 i 2015 em van mostrar que la coherència de qui defensa la justícia social i la laïcitat atrau respecte. Els companys i companyes de Bloc Compromís van apreciar que, en el moment de vot, prioritzava la preservació de l’espai col·lectiu abans que cap cànon litúrgic. Això va reforçar la nostra imatge com a força plural, respectuosa amb tothom i lluny de temptacions de confessionalitat.
Caldria que els partits d’esquerres valencians desenvolupen un codi ètic que mostre clarament aquesta frontera. Per exemple, establir que els càrrecs electes s’abstindran de presidir actes sagrats, però que votaran sense coincidir els interessos patrimonials i socials dels llocs de culte. Aquesta pràctica podria institucionalitzar la separació, evitar escarafalls i fer pedagogia pública d’una laïcitat inclusiva. Quan la gent entenga que no hi ha contradicció entre reconèixer el valor de la tradició i mantenir la neutralitat institucional, guanyarem en cohesió i transparència.
Mirant Europa, veiem exemples consolidads on els ajuntaments col·laboren discretament: faciliten cadires, equipaments o seguretat, però no decoren l’altar municipal amb santcristos ni processons oficials. Aquesta estratègia guanya suport entre grups religiosos i laics perquè el paper de l’administració queda clar: som garanteix de drets i serveis, no de la litúrgia. A Sagunt podem avançar cap a aquesta maduresa cívica sense sacrificar la passió que la fe desperta entre moltes veïnes i veïns.
En vida privada, continuaré assistint a missa, portant la meua creu al coll i participant en la processó amb el cor obert. En l’àmbit públic, mantindré el compromís de no presidir cap ritual, d’evitar vestidures eclesiàstiques i de deixar clar que la meua responsabilitat és servir tothom, amb fe o sense fe. Aquesta dualitat no és contradicció, sinó honestedat. És el camí perquè la política guanye credibilitat i perquè la fe es conservi lliure de qualsevol instrumentalització.
Per a la gent d’esquerres, aquesta reflexió hauria de ser un punt de partida, no un addendum. La separació entre l’esfera privada i la institucional protegeix la diversitat i reforça el pacte democràtic. Quan ens hi aboquem amb sinceritat, obrim pas a una convivència on cap ritual desploma la igualtat i on cap decisió pública impedeix la llibertat de creure o de no creure. Aquesta és la laïcitat que ens fa grans, que acull i que, sobretot, garanteix que totes i tots som ciutadans de ple dret, més enllà dels nostres símbols i de les nostres creences.