La festa del bou de cartró al barri de Sant Miquel de Sagunt constitueix una expressió singular de la cultura popular, una pràctica que transcendeix la dimensió lúdica per convertir-se en vehicle de memòria, identitat i transmissió intergeneracional. Tot i que no figura en els grans repertoris festius oficials, el bou de cartró és un símbol viu, arrelat en la quotidianitat del barri, que connecta la infància amb la comunitat, la por amb el joc, i la tradició amb la creativitat.
Aquest article pretén analitzar la festa del bou de cartró des d’una perspectiva antropològica, narrativa i emocional, tot recuperant testimonis orals, microrelats familiars i pràctiques comunitàries que configuren el seu imaginari. A través de la reconstrucció d’un record transmès per via materna, s’explora la dimensió simbòlica del bou, la implicació de les dones en la confecció de la festa, i el paper dels espais domèstics com a escenaris de resistència i complicitat.
La festivitat de Sant Miquel, celebrada a finals de setembre, marca un moment clau en el calendari saguntí. En aquest context, el bou de cartró emergeix com una figura festiva que, tot i la seua aparent senzillesa, concentra una gran càrrega emocional i cultural. Construït amb materials lleugers com cartró, tela i fusta, el bou és portat per infants o joves que simulen corregudes pels carrers del barri, en un ambient de música tradicional, rialles i dramatització popular. La seua presència activa la memòria col·lectiva, evoca la festa taurina des d’una òptica simbòlica i segura, i permet als més menuts participar en la celebració des d’una posició protagonista.
La confecció del bou, especialment la tela que el recobreix, és un procés comunitari que involucra les dones del barri, que cosien a mà en espais compartits com la casa de Matoses. Aquest acte de cosir no és només una tasca tècnica, sinó una pràctica de cura, transmissió i ritualització. Les agulles que travessen la tela també cusen la memòria del barri, les converses entre generacions, les bromes, les confidències i les expectatives de la festa. El bou, abans de córrer pels carrers, és gestat en la intimitat domèstica, en un espai de sororitat i creativitat.
Aquesta dimensió íntima i emocional queda plasmada en el següent microrelat, basat en el testimoni de la mare d’un veí del barri, que recorda amb tendresa i vivor les seues vivències infantils al voltant del bou de cartró.
Microrelat: “La tela cosida a Matoses”
Les dones cosien amb paciència la tela que cobria el bou de cartró. A la casa de Matoses, les agulles ballaven entre fils rojos i verds, com si brodaren la memòria del barri. Mentrestant, la xiqueta observava des del racó, amb ulls grans i nerviosos. Sabia que el bou prendria vida.
Quan el bou eixia al carrer, ella fugia. Les rialles dels cosins la seguien, com tambors festius. Corria fins a casa, s’amagava al bany, tancava la porta amb força. Però ells, entre bromes i crits, l’agafaven i l’entraven dins. El bou, de cartró i màgia, la mirava des del passadís. I ella, tremolant i rient, descobria que la por també podia ser festa.
Aquest microrelat, tot i la seua brevetat, condensa diversos elements clau per a l’anàlisi cultural de la festa. En primer lloc, la por infantil com a motor de joc i socialització. El bou, tot i ser de cartró, genera una reacció emocional intensa, que activa la fugida, l’amagatall i la complicitat entre cosins. Aquesta por no és traumàtica, sinó ritualitzada, teatral, que permet a la xiqueta experimentar límits, superar-los i integrar-se en la festa.
En segon lloc, el paper dels espais domèstics com a escenaris de la festa. El bany, convertit en refugi, és també part de la dramatització. La casa no és només un lloc de protecció, sinó un espai on la festa entra, on el bou travessa el llindar i transforma la quotidianitat. Aquesta invasió festiva del món privat reforça la idea que la festa no és només pública, sinó que impregna la vida familiar, les rutines i els afectes.
En tercer lloc, la transmissió oral com a mecanisme de preservació cultural. El relat de la mare, compartit amb el fill, és una forma de mantenir viva la memòria del barri, de donar continuïtat a les pràctiques festives i de reforçar el vincle intergeneracional. Aquesta transmissió no es fa des de la nostàlgia, sinó des de la vivència, des de l’emoció compartida, des de la voluntat de fer present allò que va ser.
La festa del bou de cartró, en aquest sentit, és molt més que una activitat infantil. És una pràctica cultural que articula diversos nivells de significació: el joc, la identitat, la memòria, la participació, la creativitat i la comunitat. En un barri com Sant Miquel, amb una forta personalitat i una gran capacitat d’autogestió festiva, el bou de cartró actua com a símbol de resistència cultural, de capacitat de reinventar la tradició i de generar espais inclusius de celebració.
Des del punt de vista antropològic, el bou de cartró pot ser interpretat com una figura liminar, que transita entre el món real i el món simbòlic. No és un bou de veritat, però tampoc és només un joguet. És una representació que permet als infants experimentar la festa taurina sense violència, amb seguretat i amb imaginació. Aquesta adaptació és clau per a la transmissió cultural en contextos urbans, on les pràctiques tradicionals han de ser reinterpretades per a mantenir la seua vigència.
La implicació de les dones en la confecció del bou, especialment en la costura de la tela, és també un element central. En molts contextos festius, les tasques femenines queden invisibilitzades, tot i ser fonamentals per a la preparació i el desenvolupament de la festa. En el cas del bou de cartró, la costura és un acte creatiu, col·lectiu i ritual, que dona forma a la figura festiva i que connecta la festa amb la cura, la paciència i la transmissió.
A més, la festa del bou de cartró permet reforçar els vincles comunitaris. Els infants que participen en la correguda, els joves que porten el bou, les famílies que observen, les persones que cosen, totes formen part d’un ecosistema festiu que genera identitat, pertinença i cohesió. En un moment històric en què els barris pateixen processos de fragmentació, gentrificació i pèrdua de referents, aquestes pràctiques festives locals actuen com a antídot, com a espais de resistència i de reconstrucció comunitària.
La festa també té una dimensió pedagògica. Els infants aprenen a través del joc, de la dramatització, de la participació activa. El bou de cartró no és només un objecte, sinó una eina educativa que permet treballar emocions, relacions, normes, valors i imaginació. Aquesta pedagogia festiva, no formal, és clau per a la formació de ciutadania crítica, creativa i arrelada.
El bou de cartró de Sant Miquel és una figura menuda però poderosa. És cartró, tela i fusta, però també memòria, emoció i comunitat. És una festa que no apareix en els grans cartells, però que viu en els records, en les converses, en les rialles i en les corredisses. És una pràctica que mereix ser reconeguda, estudiada i preservada, no només com a patrimoni festiu, sinó com a expressió viva de la cultura popular urbana.