La condonació de 83.252 milions d’euros de deute autonòmic aprovada pel Govern d’Espanya el 2025 ha suposat una de les operacions financeres més ambicioses de la història democràtica espanyola. Tot i que el País Valencià ha estat una de les regions més beneficiades en termes absoluts, amb 11.210 milions condonats, el repartiment ha ignorat la seua infrafinanciació estructural, perpetuant una injustícia històrica que afecta greument la qualitat dels serveis públics i la capacitat d’autogovern. Aquest article analitza l’impacte de la mesura, el seu context polític i econòmic, i reivindica la necessitat d’una reforma profunda del sistema de finançament autonòmic.
Des de fa dècades, el País Valencià arrossega una situació de desequilibri financer reconeguda per institucions com l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea) i l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF). Aquesta infrafinanciació ha obligat la Generalitat a recórrer de manera sistemàtica al deute per poder mantindre els serveis públics essencials, generant una espiral d’endeutament que ha limitat la seua capacitat d’inversió i autonomia. La condonació de deute aprovada pel Govern central el 2025, derivada inicialment d’un acord d’investidura amb Esquerra Republicana de Catalunya, ha estat presentada com una mesura de justícia territorial. No obstant això, el seu disseny i aplicació han generat una forta polèmica, especialment en el cas valencià, on s’ha denunciat que no s’ha tingut en compte la causa estructural del deute: la infrafinanciació.
Històricament, des de la reforma del sistema de finançament autonòmic de 2009, el País Valencià ha estat sistemàticament infrafinançat. Segons dades de l’IVIE, entre 2010 i 2020, el territori ha rebut entre 200 i 300 euros menys per habitant que la mitjana estatal. Aquesta situació ha provocat que, tot i tindre una despesa pública ajustada, haja hagut de recórrer al Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) per cobrir necessitats bàsiques. El FLA, creat pel Govern de Mariano Rajoy en 2012, ha estat una eina de finançament extraordinari que ha permés a les comunitats accedir a crèdit estatal en condicions favorables. No obstant això, ha generat una dependència financera i una acumulació de deute amb l’Estat que, en el cas valencià, ha arribat a representar més del 80% del seu deute total. Aquesta dependència ha estat utilitzada com a argument per justificar la condonació, però sense reconéixer que el problema de fons no és la gestió, sinó el model de finançament.
La condonació aprovada pel Govern de Pedro Sánchez ha afectat totes les comunitats de règim comú, amb un repartiment basat en tres fases: població ajustada, condonació mínima (19% del deute viu) i ajustos fiscals. En teoria, aquest sistema buscava garantir equitat i reconéixer l’esforç fiscal de les comunitats. Tanmateix, el País Valencià ha estat exclòs de la tercera fase, que compensava les comunitats infrafinançades, amb l’argument que ja era la que rebia més condonació per habitant. Aquesta decisió ha estat durament criticada per la Confederació Empresarial Valenciana (CEV), les Cambres de Comerç, el Consell i diversos partits polítics, que han denunciat que s’ha ignorat el factor estructural que ha generat el deute valencià. A més, Fedea ha estimat que, si es tinguera en compte la infrafinanciació acumulada, el País Valencià hauria de rebre fins a 18.444 milions d’euros, molt per damunt del que finalment s’ha concedit.
En termes absoluts, la condonació ha suposat un alleujament important per al País Valencià, amb un estalvi estimat de més de 1.000 milions d’euros en interessos. Això pot millorar la capacitat pressupostària i facilitar la inversió en serveis públics. No obstant això, el missatge polític que transmet la mesura és ambigu. En no reconéixer la infrafinanciació com a causa del deute, es corre el risc de perpetuar la idea que totes les comunitats han gestionat malament els seus recursos, quan en realitat el cas valencià és paradigmàtic d’un sistema injust. A més, la falta de condicions estrictes per a la condonació ha generat preocupació entre els experts, que alerten del risc moral i de la possible indisciplina fiscal futura. La AIReF i Fedea han insistit en la necessitat d’acompanyar la condonació amb reformes estructurals i mecanismes de control. Sense aquests mecanismes, la mesura pot ser contraproduent i generar incentius perversos.
La resposta des del País Valencià ha estat majoritàriament crítica. El Consell ha reclamat una condonació específica per la infrafinanciació, i la CEV ha exigit una reforma urgent del sistema de finançament. Compromís ha qualificat la mesura d’injusta, mentre que el PSPV ha defensat la proposta del Govern central. Aquestes divergències reflecteixen la complexitat del debat territorial i la necessitat d’un consens polític valencià que transcendisca les sigles. La infrafinanciació no és un problema de govern, sinó de país, i requereix una resposta unitària i contundent. Cal que les forces polítiques valencianes, independentment del seu color, assumisquen que la reforma del finançament és una qüestió de dignitat i de supervivència institucional.
Per corregir la situació, és imprescindible una reforma del sistema de finançament autonòmic que tinga en compte criteris com la població real, el cost dels serveis, la dispersió territorial i les necessitats socials. Aquesta reforma hauria de garantir que cap comunitat reba menys recursos per habitant que la mitjana estatal. A més, cal establir mecanismes de compensació per a les comunitats que han patit infrafinanciació durant anys, com el País Valencià. Aquesta compensació podria incloure condonacions addicionals, fons extraordinaris o inversions preferents. Finalment, és essencial millorar la transparència i la rendició de comptes en la gestió autonòmica, per evitar que la condonació siga percebuda com una amnistia a la mala gestió. La reforma hauria de ser pactada amb criteris tècnics i polítics, i hauria de comptar amb el suport de les institucions estatals i autonòmiques.
La condonació de deute de 2025 ha estat una oportunitat perduda per reconéixer i corregir la injustícia històrica que pateix el País Valencià. Tot i l’alleujament econòmic que suposa, el seu disseny ha ignorat la causa estructural del deute valencià: la infrafinanciació. És hora que el Govern d’Espanya i les forces polítiques valencianes assumisquen amb responsabilitat la necessitat d’una reforma profunda del sistema de finançament. Només així es podrà garantir una vertadera justícia territorial i una autonomia real per al País Valencià. Aquesta reforma no és només una qüestió econòmica, sinó també democràtica, perquè afecta la capacitat del País Valencià de decidir sobre el seu futur i de garantir el benestar de la seua ciutadania.