Passejar pels carrers de Sagunt o del Port ja no és el que era. On abans hi havia vida, gent entrant i eixint de les botigues, salutacions entre veïnat i comerciants, ara trobem persianes abaixades, locals buits i rostres preocupats. Hui, després d’haver parlat amb diverses persones que viuen del comerç local, la sensació que queda és amarga. Parlen d’un desastre, d’una mort anunciada, d’un teixit comercial que es desfà com un fil vell. Però també, entre les paraules tristes, s’intueix una voluntat de resistència, una crida a l’acció que no podem ignorar.
Què ha passat? Per què hem arribat a este punt? I sobretot, què podem fer des de l’àmbit polític local per a revertir esta situació? Esta reflexió vol ser una mirada honesta, crítica i esperançadora sobre el que està en joc.
La crònica d’una decadència
El comerç local no ha caigut de sobte. Ha sigut un procés lent, quasi imperceptible al principi, però que ara mostra les seues ferides amb claredat. Les causes són múltiples i interconnectades. D’una banda, la irrupció de les grans superfícies comercials i les plataformes digitals ha canviat radicalment els hàbits de consum. Comprar des del sofà, amb enviament gratuït i descomptes constants, ha desplaçat la compra de proximitat, aquella que implicava una conversa, un consell, una relació.
D’altra banda, la gestió urbanística i comercial dels últims anys no ha estat a l’altura. El centre històric de Sagunt ha patit un abandonament progressiu, amb carrers poc cuidats, problemes d’accessibilitat i una falta de dinamització cultural i comercial. Al Port, tot i tindre una densitat poblacional major, el comerç també ha patit la competència deslleial de grans superfícies i la falta d’un pla estratègic que connecte les necessitats del veïnat amb les possibilitats del comerç local.
A tot això se suma la burocràcia, la falta de suport real a les persones emprenedores, la poca visibilitat de les iniciatives locals i una sensació generalitzada de desconnexió entre l’administració i la realitat del carrer. Les persones comerciants se senten soles, desprotegides, i moltes vegades, ignorades.
El valor del comerç local
Però abans de parlar de solucions, cal recordar per què és important defensar el comerç local. No es tracta només d’una qüestió econòmica. El comerç de proximitat és teixit social, és identitat, és cultura. És el lloc on una persona major pot fer la compra i xarrar amb la botiguera, on una criatura aprén el valor de la confiança, on es construeixen relacions que van més enllà de la transacció.
El comerç local genera ocupació estable, redistribueix la riquesa, evita la desertificació urbana i contribueix a la sostenibilitat. Quan comprem al barri, invertim en el nostre entorn, en la nostra gent, en el futur del poble. Per això, deixar morir el comerç local és deixar morir una part essencial de la vida comunitària.
Què podem fer des de la política local?
La política municipal té un paper clau en esta qüestió. No pot resoldre-ho tot, però sí pot generar les condicions perquè el comerç local torne a respirar. I això implica una mirada integral, valenta i compromesa.
En primer lloc, cal escoltar. Les persones comerciants tenen molt a dir, i massa vegades les seues veus no arriben als despatxos. Cal crear espais de participació real, on les decisions es prenguen de manera col·lectiva, amb transparència i corresponsabilitat. No es tracta de fer reunions simbòliques, sinó de construir polítiques públiques des de baix.
En segon lloc, cal invertir. El comerç local necessita suport econòmic, però també formació, assessorament i visibilitat. Cal facilitar la digitalització, però sense perdre l’essència de la proximitat. Cal impulsar campanyes de sensibilització que connecten amb el veïnat, que expliquen per què és important comprar al barri, que posen en valor les persones que cada dia obrin la persiana amb esforç i il·lusió.
També cal repensar l’urbanisme. Els carrers han de ser espais amables, accessibles, segurs. Cal cuidar l’enllumenat, la neteja, els espais verds. Cal crear itineraris comercials que connecten els punts d’interés, que conviden a passejar, a descobrir, a consumir amb consciència. I cal fer-ho amb perspectiva de gènere, tenint en compte les diversitats funcionals, culturals i socials.
A més, cal revisar la fiscalitat. Les persones comerciants no poden competir amb les condicions que tenen les grans superfícies. Cal buscar fórmules que premien la responsabilitat social, la sostenibilitat, la contractació local. Cal simplificar els tràmits, eliminar barreres, facilitar la creació de nous negocis.
I finalment, cal apostar per la cultura i la comunitat. El comerç local no pot viure aïllat. Ha de formar part d’un ecosistema viu, on la cultura, l’educació, l’associacionisme i la participació ciutadana es donen la mà. Cal organitzar activitats que dinamitzen els barris, que generen sinergies, que transformen els espais comercials en espais de vida.
Una crida a l’esperança
Tot això no és fàcil. Requereix temps, recursos, voluntat política i compromís ciutadà. Però és possible. Hi ha exemples arreu del territori que demostren que, quan es fa bé, el comerç local pot renàixer. I Sagunt té tot el potencial per a fer-ho. Té història, té patrimoni, té gent valenta, té una diversitat que pot ser una fortalesa.
La mort anunciada del comerç local no ha de ser inevitable. Pot ser una advertència, un punt d’inflexió, una oportunitat per a repensar el model de ciutat que volem. Una ciutat viva, justa, inclusiva, sostenible. Una ciutat on el comerç siga motor de convivència, de dignitat, de futur.
Per això, cal que les persones responsables polítiques deixen de mirar cap a un altre costat. Cal que escolten, que actuen, que s’implicaren. I cal que el veïnat també prenga consciència, que torne a mirar les botigues del barri amb estima, que entenga que cada compra és una decisió política, una aposta pel que volem ser.
Sagunt no pot permetre’s perdre el seu comerç local. No pot permetre’s perdre la seua ànima. Encara som a temps. Encara podem fer-ho. Però cal començar hui, amb valentia, amb amor pel poble, amb esperança.