La joventut valenciana viu en un temps complex, ple de contradiccions, reptes i oportunitats. Som una generació que ha crescut entre crisis econòmiques, pandèmies, transformacions digitals i canvis socials accelerats. Tot i això, mantenim viva la capacitat de resistència, de creativitat i de compromís amb el nostre entorn. No som només el futur, com sovint se’ns diu des de les institucions; som el present, som agents actius que transformem la realitat des de les nostres vivències, des dels nostres barris, des de les nostres aules, des dels nostres col·lectius.
Una de les primeres qüestions que cal abordar és la identitat juvenil. Les persones joves al País Valencià no formem un bloc homogeni. Som diverses en orígens, en formes de viure, en llengües, en orientacions, en creences i en maneres d’estimar. Aquesta diversitat és una riquesa que cal reconéixer i defensar. Tanmateix, sovint se’ns encasella en estereotips simplistes: que si som apàtiques, que si vivim enganxades al mòbil, que si no ens impliquem. Però la realitat és ben diferent. Moltes joves participem activament en moviments socials, en associacions, en projectes culturals, en iniciatives comunitàries. Ens mobilitzem per la justícia climàtica, pels drets LGTBI, pel feminisme, per la memòria històrica, per la defensa del valencià. No ens conformem amb el món que hem heretat; volem construir-ne un de més just, més inclusiu i més sostenible.
Ara bé, aquest compromís no es pot desvincular de les condicions materials que ens travessen. La precarietat laboral és una ferida oberta que condiciona les nostres vides. Tot i tindre una formació elevada, moltes joves encadenem contractes temporals, sous baixos i feines que no tenen res a veure amb allò que hem estudiat. Aquesta situació genera frustració, inseguretat i una sensació de no poder projectar un futur digne. L’accés a l’habitatge és un altre mur que ens impedeix emancipar-nos. Els preus del lloguer són desorbitats, l’oferta pública és escassa i les ajudes sovint no arriben o són insuficients. Això fa que moltes persones joves continuem vivint amb les famílies més enllà dels trenta anys, no per falta de ganes, sinó per falta de possibilitats reals.
La salut mental és un tema que ha guanyat protagonisme en els últims anys, i amb raó. L’ansietat, la depressió, el malestar emocional i la sensació de buidor són experiències comunes entre la joventut. Les causes són múltiples: la pressió acadèmica, la incertesa laboral, la falta de temps lliure, l’aïllament social, les violències estructurals. A més, les xarxes socials, tot i oferir espais de connexió, també poden generar comparacions constants, dependència i una falsa sensació de felicitat obligatòria. Davant d’això, cal una aposta decidida per reforçar els serveis públics de salut mental, amb professionals formats, amb perspectiva juvenil i amb recursos accessibles. No podem continuar medicalitzant el patiment sense abordar les causes socials que l’originen.
Un altre aspecte fonamental és la llengua. El valencià forma part de la nostra identitat col·lectiva, però el seu ús entre la joventut presenta llums i ombres. D’una banda, la competència lingüística ha millorat gràcies al sistema educatiu, i moltes joves saben parlar, llegir i escriure en valencià. D’altra banda, l’ús social del valencià ha disminuït en entorns informals, especialment en les xarxes socials, en l’oci i en les relacions interpersonals. Això es deu a diversos factors: la pressió per adaptar-se al castellà en grups mixtos, la falta de referents joves en valencià als mitjans, la invisibilització de la llengua en espais digitals. Per revertir aquesta tendència, cal fomentar continguts atractius en valencià, promoure la creació cultural juvenil en la nostra llengua i garantir que el valencià siga present en tots els àmbits de la vida quotidiana.
La participació juvenil és un altre camp que mereix atenció. Tot i la desafecció cap a la política institucional, moltes joves ens impliquem en formes alternatives de participació: assemblees, col·lectius, plataformes, accions creatives. No volem ser simples espectadores; volem decidir, volem incidir, volem transformar. Però per a això necessitem espais reals de participació, no només consultes simbòliques. Les institucions han de reconéixer la veu de la joventut, han de facilitar canals de diàleg, han de donar suport a les iniciatives juvenils sense tutelar-les. A més, cal garantir que la participació siga inclusiva, que arribe a totes les joves, especialment a aquelles que viuen en situacions de vulnerabilitat o que no se senten representades pels discursos dominants.
L’oci és també un element clau en la vida juvenil. No es tracta només de divertir-se, sinó de construir relacions, de explorar identitats, de generar comunitat. Malauradament, l’oferta d’oci per a joves sovint és limitada, cara o poc diversa. A més, molts espais d’oci estan marcats per dinàmiques consumistes, per la pressió estètica, per la reproducció de rols de gènere. Davant d’això, cal apostar per un oci alternatiu, autogestionat, creatiu i inclusiu. Espais on les joves puguem expressar-nos lliurement, sense por, sense judicis, sense violències. Espais on el valencià siga natural, on la diversitat siga celebrada, on la cultura siga viva.
En aquest context, el paper de les entitats juvenils és fonamental. Associacions, consells de joventut, col·lectius locals són motors de canvi, espais de formació, de empoderament, de resistència. Però necessiten recursos, reconeixement i autonomia. No es pot demanar a les joves que transformen el món si no se’ls dona suport per fer-ho. Les polítiques de joventut han de ser transversals, han de tenir perspectiva interseccional, han de partir de les necessitats reals de les joves i no de visions paternalistes.
La joventut valenciana no és una generació perduda, com alguns volen fer creure. Som una generació que lluita, que crea, que estima, que somia. Som persones que, malgrat les dificultats, continuem construint espais de vida digna, de comunitat, de esperança. Però no podem fer-ho a soles. Necessitem que la societat en conjunt reconega el nostre valor, escolte les nostres veus i camine al nostre costat. No volem ser el futur que mai arriba; volem ser el present que transforma.
Parlar de joventut al País Valencià és parlar de resistència, de diversitat, de creativitat. És parlar de llengua, de salut, de treball, de cultura, de drets. És parlar de persones que, tot i les adversitats, continuen apostant per un món millor. I això mereix ser escoltat, valorat i celebrat. Perquè som, serem i hem sigut joventut. I això no és només una etapa vital; és una força col·lectiva que pot canviar-ho tot.