La cultura és molt més que espectacle. És memòria, és identitat, és resistència. És el fil invisible que uneix generacions, que dona sentit a les paraules que heretem i a les que inventem. Al País Valencià, la cultura ha estat sempre una forma de supervivència, una manera de plantar cara a l’oblit, a la uniformització, a la submissió. Però també ha estat, i ha de continuar sent, una eina de transformació, de construcció col·lectiva, de futur compartit.
En aquest context, festivals com Sagunt a Escena haurien de ser espais de celebració de la diversitat, de reconeixement de la creativitat local, de defensa de la llengua pròpia. Malauradament, l’edició de 2025 ens mostra tot el contrari. Amb una programació on només una de les divuit obres té el valencià com a llengua principal, queda clar que la política cultural del govern valencià ha decidit relegar la nostra llengua a un paper residual. No és una qüestió de gustos ni de casualitats. És una decisió política, i com a tal, cal denunciar-la.
Quan les institucions públiques ignoren el valencià en els espais culturals, estan enviant un missatge clar: el valencià no és útil, no és modern, no és universal. Estan perpetuant el prejudici que la nostra llengua és només per a l’àmbit domèstic, per a la intimitat, per a la tradició. I això és profundament injust. El valencià és capaç de parlar de tot, de fer riure, de fer plorar, de pensar, de crear. És una llengua plena de matisos, de força, de bellesa. I mereix estar present en els escenaris, en els llibres, en les pantalles, en les places.
La invisibilització del valencià en els materials de difusió del festival, en les sinopsis de les obres, en les intervencions públiques dels càrrecs institucionals, és una forma subtil però efectiva de desfer la normalització lingüística. Quan la llengua pròpia desapareix dels espais públics, també desapareix de l’imaginari col·lectiu, de les converses quotidianes, de les emocions compartides. I això no és només una pèrdua cultural, és una agressió simbòlica que ens empobreix com a societat.
Però no tot és responsabilitat del govern. També cal mirar cap a les institucions culturals, cap als mitjans de comunicació, cap a les productores, cap a les entitats que tenen la capacitat de decidir quines veus s’escolten i quines no. Cal exigir que la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació siga una eina real de difusió de la cultura en valencià, que done espai a les creadores locals, que aposte per la qualitat i la diversitat. Cal que les universitats formen professionals en gestió cultural amb una mirada arrelada, crítica i compromesa. Cal que les escoles d’art, de teatre, de música, treballen en valencià, pensen en valencià, somien en valencià.
La cultura no pot ser només una qüestió de mercat. No pot estar sotmesa a la lògica del benefici, de l’audiència, de la viralitat. Ha de ser una aposta política, una prioritat social, una inversió en dignitat. I això implica finançament estable, condicions laborals dignes, reconeixement institucional. Implica que les creadores puguen viure de la seua feina, que les obres en valencià tinguen espai i temps per créixer, que la ciutadania puga accedir a una oferta cultural rica, diversa i arrelada.
El manifest de la Plataforma per la Cultura Valenciana ho diu clar: cal una política cultural inclusiva, justa i amb visió de futur. Una política que considere la cultura com a eix de transformació social, com a espai de llibertat, com a territori de convivència. Una política que pose el valencià al centre, no com a ornament folklòric, sinó com a vehicle de creació, de pensament, de futur.
No podem permetre que la cultura valenciana siga subsidiària ni subordinada. No podem acceptar que el valencià siga una excepció, una concessió, una anècdota. El valencià ha de ser protagonista, ha de ser normal, ha de ser imprescindible. I això només serà possible si la ciutadania s’organitza, si les entitats culturals alcen la veu, si les institucions escolten i actuen.
Sagunt a Escena hauria de ser un festival que ens emocione, que ens interpel·le, que ens faça sentir part d’un projecte col·lectiu. Però per a això, ha de parlar-nos en la nostra llengua, ha de reconéixer les nostres veus, ha de respectar la nostra memòria. No es tracta de tancar-se, de excloure, de limitar. Es tracta de obrir-se des de la pròpia identitat, de construir ponts des de la pròpia veu, de dialogar des de la pròpia dignitat.
El País Valencià mereix una cultura viva, digna i en valencià. Mereix escenaris on la nostra llengua siga natural, on les nostres històries siguen escoltades, on les nostres emocions siguen compartides. Mereix institucions que creguen en la cultura com a eina de transformació, com a espai de resistència, com a casa nostra.
Ara més que mai, cal defensar la cultura com a trinxera. Com a lloc on resistim l’oblit, la uniformització, la submissió. Com a espai on construïm futur, on celebrem la diversitat, on ens reconeixem com a poble. Cal defensar el valencià com a llengua de creació, de pensament, de vida. Cal defensar el dret de totes les persones a viure plenament en la seua llengua, a accedir a la cultura en valencià, a formar part d’un projecte col·lectiu que ens dignifique.
No podem esperar que ningú ens regale la cultura. Hem de construir-la, defensar-la, estimar-la. Hem de fer que el valencià siga present en tots els racons, en totes les formes, en totes les veus. Hem de fer que la cultura valenciana siga forta, lliure i transformadora. Perquè en ella hi ha la memòria, la lluita i l’esperança de tot un poble.