Vivim en un món que es diu democràtic, però que massa sovint gira l’esquena a la diversitat, a la justícia i a la igualtat real. El discurs de Martin Luther King, aquell “I Have a Dream” que ressona com un clam universal, no és només un record històric. És una crida que encara ens interpel·la, que ens sacseja, que ens demana acció.
Als Estats Units, el racisme continua sent una ferida oberta. Les persones afroamericanes, llatines, indígenes, viuen sota l’ombra d’un sistema que les exclou, les vigila, les castiga. A Europa, la discriminació es disfressa de burocràcia, de silencis, de mirades que jutgen. I ací, a casa nostra, a Espanya i al País Valencià, les persones racialitzades pateixen dia rere dia el menyspreu, la invisibilització, l’abús institucional.
No podem mirar cap a un altre costat. No podem fer com si no passara res. El racisme no és una opinió, és una violació dels drets humans. És una estructura que perpetua la desigualtat, que nega oportunitats, que trenca vides. I és responsabilitat de totes i tots plantar-li cara.
Cal parlar-ne a les escoles, als mitjans, als carrers. Cal escoltar les veus que han estat silenciades. Cal revisar les nostres actituds, les nostres paraules, les nostres accions. Cal exigir polítiques valentes, que no s’amaguen darrere de discursos buits.
Encara tenim un somni. Un somni de barris on totes les criatures juguen juntes sense por. De llocs de treball on ningú és discriminat pel seu color de pell o pel seu origen. D’institucions que protegeixen, no que exclouen. D’una societat que celebra la diversitat com una riquesa, no com una amenaça.
Aquest somni no és ingenu. És urgent. És necessari. I només serà possible si el fem nostre, si el convertim en acció, si el defensem amb coratge.
Perquè el futur que volem no es construirà sol. I perquè, com deia King, la justícia no pot esperar.