En els darrers anys, Compromís ha viscut una transformació profunda. D’aquella força política que emergia amb força des de les trinxeres del carrer, les assemblees i les lluites socials, ha passat a ocupar espais institucionals de responsabilitat, amb càrrecs en ajuntaments, diputacions i fins i tot al govern valencià. Aquesta evolució, natural en qualsevol projecte que aspira a transformar la realitat, ha generat un debat intens entre les persones que conformen el seu espai polític i social: ha perdut Compromís pes als pobles, a les ciutats i al conjunt del País Valencià per haver abandonat la trinxera? Cal tornar-hi?
La trinxera, entesa com aquell espai de resistència, de contacte directe amb la gent, de mobilització i de denúncia, ha sigut històricament el cor de Compromís. No només com a estratègia política, sinó com a forma de ser. El carrer, les plataformes ciutadanes, les lluites pel territori, per la llengua, per la justícia social, han sigut el seu ecosistema natural. Quan Compromís ha estat en la trinxera, ha connectat amb les preocupacions reals de la gent, ha sabut escoltar, sumar i construir des de baix.
Ara bé, governar implica una altra dimensió. Suposa prendre decisions, gestionar recursos, negociar amb altres forces, assumir contradiccions. I ací és on molts i moltes militants, simpatitzants i votants han percebut una certa desconnexió. El Compromís que governava semblava, en moments, més preocupat per la gestió que per la transformació. Més centrat en el despatx que en el carrer. I això ha tingut conseqüències: pèrdua de presència en alguns municipis, desmobilització de bases, dificultats per renovar el discurs i, en alguns casos, pèrdua de confiança.
Però cal ser justes. Governar no és fàcil. I més encara quan es fa des de la voluntat de canviar estructures profundes, amb recursos limitats i en coalició amb altres forces que no sempre comparteixen els mateixos valors. Compromís ha aconseguit fites importants: polítiques de transició ecològica, defensa del valencià, millores en serveis públics, impuls de la cultura. Però potser ha faltat aquell esperit combatiu, aquella connexió emocional amb la gent que només es troba en la trinxera.
Tornar a la trinxera no vol dir renunciar a governar. Vol dir recuperar la mirada des de baix, escoltar més, estar presents en els conflictes locals, en les lluites veïnals, en les reivindicacions del dia a dia. Vol dir tornar a fer política amb la gent, no només per a la gent. Vol dir que les institucions no siguen una fi en si mateixes, sinó una eina al servei d’un projecte col·lectiu.
Hi ha qui diu que Compromís ha perdut pes perquè ha deixat de ser incòmode. Que ha preferit la gestió tranquil·la a la denúncia valenta. Que ha suavitzat el discurs per no molestar. Potser és cert en part. Però també és cert que hi ha una base social que continua creient en el projecte, que vol un Compromís valent, arrelat, plural, feminista, ecologista, valencianista i radicalment democràtic.
El repte és trobar l’equilibri. No es tracta de triar entre trinxera o despatx, sinó de fer que el despatx mire cap a la trinxera. Que les decisions es prenguen amb la veu de la gent al cap. Que la gestió siga coherent amb els valors fundacionals. Que es torne a fer política amb passió, amb convicció, amb coratge.
Compromís té encara molt a dir. Però per fer-ho, ha de tornar a ser aquell espai que il·lusionava, que mobilitzava, que incomodava. Ha de tornar a ser trinxera, fins i tot des del govern. Perquè només així podrà recuperar el pes perdut, reconnectar amb els pobles, les ciutats i el País Valencià, i construir un futur digne per a totes les persones que habiten aquest territori.
Potser no cal tornar a la trinxera com a refugi, però sí com a brúixola. Per no perdre el nord. Per recordar d’on venim. I sobretot, per saber cap a on volem anar.