En un racó del nostre territori, concretament a Sueca, cada any es fa un acte que va molt més enllà d’un simple homenatge. És una cerimònia carregada de memòria, de reconeixement i de justícia històrica. Allà, entre làpides i records, es ret tribut a figures com Amado Granell, Virtudes Cuevas, Joaquín Tarín i tantes altres persones que van patir, resistir i lluitar per uns ideals que encara hui ens interpel·len. Granell, en particular, representa una d’eixes vides que, tot i haver estat silenciades durant dècades, han tornat a emergir com a símbols de dignitat i coratge.
Granell no va ser un militar qualsevol. Va ser un republicà convençut, un combatent que va defensar la legalitat democràtica durant la Guerra Civil Espanyola, i que, després de l’exili, va continuar la seua lluita contra el feixisme en terres franceses. La seua trajectòria és la d’un valencià que no va renunciar als seus principis, ni tan sols quan la derrota, l’exili i la repressió li van tancar les portes del seu país. I és precisament eixa coherència, eixa fidelitat als valors de llibertat i justícia, la que fa que la seua figura siga tan poderosa.
Quan pensem en l’alliberament de París, sovint ens venen al cap imatges de soldats nord-americans, de resistents francesos, de celebracions en els carrers. Però pocs saben que entre els primers que van entrar a la capital francesa el 24 d’agost de 1944 hi havia un valencià, Amado Granell, al capdavant de la companyia La Nueve, formada majoritàriament per exiliats republicans espanyols. Aquell moment, immortalitzat en la portada del diari Libération, mostra Granell al costat de Georges Bidault, líder de la resistència francesa. És una imatge que hauria de formar part del nostre imaginari col·lectiu, però que ha estat oblidada durant massa temps.
Durant el franquisme, Granell va ser rebut amb silenci. El règim no podia permetre que un excomandant republicà, que havia participat en l’alliberament d’una gran capital europea, fóra reconegut com a heroi. Així, la seua figura va quedar marginada, sense homenatges, sense reconeixement, sense espai en els llibres d’història oficials. Va tornar a viure a Sueca, discretament, i va morir en un accident de trànsit en 1972, sense que cap institució espanyola li dedicara ni una sola paraula.
Però la democràcia, amb tots els seus defectes i limitacions, ha permés que la memòria de Granell torne a ocupar el lloc que mereix. En els últims anys, s’han fet actes commemoratius, s’han publicat llibres, s’han organitzat exposicions i s’ha començat a incloure la seua història en materials educatius. La seua vida s’ha convertit en un referent per a les persones que defensen la memòria històrica, la reparació de les víctimes del franquisme i la construcció d’una societat més justa i inclusiva.
Granell no només representa la lluita contra el feixisme, sinó també la resistència davant l’oblit. La seua figura ens recorda que la història no és només allò que apareix en els manuals, sinó també allò que es transmet en les famílies, en les comunitats, en els actes simbòlics. Honrar la seua memòria és comprometre’s amb els valors que ell va defensar: la llibertat, la solidaritat, la justícia social.
És important destacar que Granell no va influir directament en les institucions espanyoles posteriors. No va ocupar càrrecs, no va participar en la transició, no va formar part de cap govern. Però la seua influència ha estat profunda, encara que indirecta. Ha estat un referent moral, un exemple de coherència, una figura incòmoda per al poder, però inspiradora per a la ciutadania. La seua vida ens mostra que es pot resistir, que es pot mantenir la dignitat, que es pot lluitar per uns ideals sense renunciar-hi, encara que el context siga advers.
La seua participació en La Nueve, al costat de altres valencians i espanyols exiliats, és una de les pàgines més brillants i menys conegudes de la nostra història. Aquella companyia, formada majoritàriament per republicans, va ser clau en l’alliberament de París. Van combatre amb coratge, amb determinació, amb la convicció que estaven defensant una causa justa. I ho van fer sabent que, probablement, mai podrien tornar a casa, que el seu país seguia sota una dictadura, que el seu sacrifici seria ignorat.
És per això que els homenatges actuals tenen un valor especial. No són només actes institucionals, sinó gestos de reparació, de reconeixement, de justícia. Quan es recorda Granell, es recorda també a totes les persones que van patir l’exili, la repressió, el silenci. Es recorda a les víctimes de la dictadura, a les persones afusellades, a les que van morir en camps de concentració, a les que van resistir des de l’anonimat.
La memòria de Granell també ens obliga a reflexionar sobre el present. En un moment en què els discursos d’odi tornen a guanyar força, en què es qüestionen els drets humans, en què es banalitza el feixisme, recordar figures com Granell és més necessari que mai. Ens ajuda a entendre que la democràcia no és un regal, sinó una conquesta. Que cal defensar-la cada dia, amb fermesa, amb convicció, amb memòria.
La seua història també ens parla de la importància de la solidaritat internacional. Granell va lluitar per la llibertat a Espanya, però també a França. Va entendre que la lluita contra el feixisme no té fronteres, que és una causa global, que les persones que defensen la llibertat han de fer-ho conjuntament. Eixa visió, eixa actitud, és especialment rellevant en un món cada vegada més interconnectat, però també més desigual.
Amado Granell és molt més que un nom en una làpida. És un símbol de resistència, de dignitat, de memòria. És un record viu que ens interpel·la, que ens obliga a mirar el passat amb honestedat i el futur amb compromís. És una figura que mereix ser coneguda, estudiada, reivindicada. I és també una oportunitat per construir una societat més justa, més inclusiva, més democràtica.
Des de la seua Borriana natal fins als carrers de París, passant per l’exili, la guerra, la repressió i l’oblit, Granell va traçar un camí que hui podem seguir. No per repetir-lo, sinó per aprendre’n. Per entendre que la llibertat es defensa amb coratge, que la memòria és una eina de transformació, que la dignitat no es negocia.
I és per això que, cada vegada que es pronuncia el seu nom, cada vegada que es fa un homenatge, cada vegada que una persona jove descobreix la seua història, s’està fent justícia. S’està construint un pont entre el passat i el present. S’està sembrant una llavor de consciència, de resistència, de esperança.
Granell no va voler ser heroi. Va voler ser coherent. Va voler ser lliure. I en eixa voluntat, en eixa actitud, hi ha tota la força d’una vida que, malgrat l’oblit, ha tornat a brillar. Que siga per sempre un far per a totes les persones que, des de qualsevol racó del món, lluiten per un món més just.