Durant molts anys vaig caminar pel món com si haguera de demostrar constantment que mereixia l’afecte de les altres persones. Pensava que, si estava disponible a tota hora, si sempre somreia, si no em queixava, seria més estimat. I si era més estimat, potser em sentiria més en pau. Però la pau no arriba des de fora. No és una recompensa que t’entreguen per fer les coses bé. La pau arriba quan et dones permís per existir tal com ets.
Vaig créixer en un entorn on la paraula “cura” es reservava a les persones malaltes. I jo no em considerava malalt, només cansat, desgastat, sempre una mica massa al límit. Però mai ho deia. Perquè al meu voltant, queixar-se estava mal vist, com si mostrar debilitat fora trair una mena de pacte social no escrit. Així que vaig aprendre a callar, a fer veure que tot anava bé, a posar-me la disfressa d’un Oriol funcional.
Tot canvià el dia en què el meu cos digué prou. No va ser cap drama aparent, ni un desmai ni una crisi. Va ser més subtil. Una mena de tristor que no marxava, una sensació de buit encara que tinguera gent al costat. I vaig saber que havia d’escoltar-me. Que ja no podia ignorar-me més. I així va començar el meu camí cap a l’autocura.
Autocura. Quina paraula més bonica. Em sonava a terreny nou, a jardí per conrear. No una obligació, sinó una possibilitat. Una oportunitat de començar a construir una vida des de l’escolta i no des de la pressa.
Vaig començar per gestos menuts. Alçar-me deu minuts abans i respirar. No revisar el telèfon de seguida. Fer-me un cafè tranquil·lament. Pensar què em venia de gust fer i no només què havia de fer. Vaig començar a reconéixer que hi havia dies en què no podia amb tot. Que necessitava descansar, desaparéixer una estona, deixar-me estar. I que això no em feia menys vàlid, ni menys estimable. Em feia humà.
Em vaig donar compte que l’autocura té moltes cares. No sempre és relaxar-se. De vegades és posar límits. És dir que no. És deixar de justificar-me. És reconéixer que hi ha persones que em fan mal, encara que les estime. Que hi ha espais que m’ofeguen, encara que hagen format part de la meua vida durant anys. Que hi ha maneres de fer que ja no em representen.
I, sobretot, vaig començar a comprendre que cuidar-me no vol dir desentendre’m de les altres persones. De fet, tot el contrari. Quan estic bé, puc oferir una presència més honesta, més clara, més neta. Quan em cuido, no estic defensant un mur, sinó obrint una porta. Ara puc abraçar sense por, escoltar sense distraccions, estar sense fingiments.
Però no ha estat un camí recte. Hi ha dies en què torne als antics costums. Dies en què em sent culpable per descansar, dies en què em critique per no ser més útil, més enèrgic, més alegre. I ací ve una altra lliçó de l’autocura: també és saber perdonar-se. Entendre que caure forma part del procés. Que no cal ser sempre coherent, ni tenir-ho tot clar. Que cuidar-se és també acceptar-se quan una persona no s’està cuidant.
He descobert que l’autocura té molt a veure amb el ritme. Amb eixe tempo intern que cadascú porta dins, però que el món ens fa oblidar. Amb reconnectar amb eixa melodia pròpia, amb eixe pols que ens diu quan cal caminar i quan cal parar. El ritme del cos, el ritme de les emocions, el ritme de les paraules. I que no totes les persones portem el mateix compàs, ni hem de ballar la mateixa cançó.
També ha estat important per a mi entendre que l’autocura no és una meta. No és un estat que s’aconsegueix i ja està. És un camí que es recorre cada dia, amb dubtes, amb descobriments, amb canvis. Que allò que em fa bé hui potser no m’anirà bé demà. Que autocuidar-me vol dir estar en relació amb mi, en constant diàleg, amb tendresa però també amb sinceritat.
En aquest procés he trobat suport en altres persones. En amistats que no em jutgen si no estic al cent per cent. En mirades que no esperen que siga l’alegria de la festa. En converses on puc dir “estic trist” sense que siga una incomoditat. I he entés que l’autocura també és col·lectiva. Que necessitem espais segurs on ser com som. Que cuidar-nos també és construir relacions sanes, on la vulnerabilitat no siga una amenaça, sinó una porta.
Hi ha una imatge que m’agrada: la d’un hort. Autocuidar-me és com tenir cura d’un hort. Cal saber què s’ha de regar, què s’ha de podar, quan cal deixar reposar la terra. I, sobretot, entendre que el fruit no arriba de seguida. Que cal paciència, constància, afecte. Que hi ha temporades de collita i temporades de sembrar.
Ara, quan pense en el meu passat, no ho faig des del retret. Ho faig des de la comprensió. Aquell Oriol que es deixava arrossegar pel ritme imposat també feia el que podia. No sabia altra cosa. I per això el mire amb afecte. Perquè, d’alguna manera, ell em va portar fins ací.
I quan pense en el futur, ja no somie amb èxits espectaculars. Somie amb dies tranquils, amb cafès sense pressa, amb persones que em miren com sóc. Somie amb sentir-me en pau. I això, per a mi, ja és molt.
Perquè al final, cuidar-se és reconéixer que mereixes estar bé. No perquè sigues perfecte, ni perquè ho faces tot bé, ni perquè agrades a tothom. Mereixes estar bé perquè existixes. I això ja és raó suficient.