Una brisa suau baixava de la serra mentre el sol començava a escalfar els carrers empedrats de Morvedre. Era un matí de primavera de l’any 1647 quan una dona coberta amb una capa de lli fosc i un xiquet de mirada viva van arribar a cavall per la vella senda que connectava la Serra Calderona amb la ciutat. Ningú ho sabia encara, però aquella dona era María Calderón, coneguda com la Calderona, antiga amant del rei Felip IV i mare del seu fill il·legítim, Joan Josep d’Àustria.
Es van aturar a un lloc humil però acollidor: l’hostal de les Granotes. Ell s’apeoximà a un petit estany on, segons deien els locals, les granotes cantaven com si foren tenores. El mesonero, un home grassonet i rialler anomenat Vicent, els va rebre amb curiositat.
—Bon dia, forasters! —va dir mentre eixugava les mans amb un drap brut—. Passeu, passeu. Hui tenim olla amb pilotes i pa acabat de fer.
La Calderona va somriure lleument. Feia dies que no tastava un bon plat calent. El xiquet, famolenc, va mirar sa mare amb ulls suplicants. Ella va assentir i es van asseure a una taula de fusta prop de la finestra.
Mentre menjaven, Vicent no podia evitar mirar-los de reüll. Aquella dona tenia una elegància estranya, com si no pertanguera del tot a aquell món. El xiquet, tot i la roba senzilla, tenia maneres de noble.
—Sou de per ací? —va preguntar el mesonero mentre els servia una gerra de vi negre.
—Venim de la serra —va respondre ella amb veu suau—. Busquem un lloc tranquil on descansar.
Vicent va assentir, però la seua curiositat no es calmava. Al cap d’una estona, altres veïns de la zona van començar a entrar a l’hostal: la tia Roseta, que venia del forn; el vell Pere, que sempre tenia una història a contar; i fins i tot el jove Miquel, que ajudava al molí.
Quan van veure la dona i el xiquet, es van asseure prop, fingint indiferència però escoltant cada paraula.
Després de dinar, i potser animada pel vi i la calidesa del lloc, la Calderona va començar a parlar. No com una actriu, sinó com una dona cansada de fugir.
—No sempre vaig viure entre muntanyes —va començar—. Fa anys, els meus dies transcorregueren entre bastidors i cortines de vellut. Era actriu a Madrid, i el meu nom omplia els corrals de comèdies. Fins que un dia, el rei em va veure.
Els presents van contenir la respiració. El rei?
—Felip IV —va dir ella, mirant el xiquet—. Va ser ell qui em va voler. I aquest és el seu fill.
Un murmuri va recórrer la sala. El vell Pere va deixar caure la seua copa.
—Però... i què feu ací? —va preguntar Roseta, amb ulls com plats.
—Fugim —va dir la Calderona—. De la cort, de les intrigues, dels perills. El rei ja no em vol, i el meu fill, tot i ser de sang reial, és un inconvenient per a molts. Ens amagàrem a la serra, però no podem viure sempre entre pins i silenci. Hui hem vingut a Sagunt per respirar una mica de vida.
Després del dinar i la conversa, Vicent, commogut per la història, els va oferir acompanyar-los a fer una volta per la ciutat. Sagunt, amb el seu passat romà i el seu castell majestuós, era un lloc ple de racons que parlaven d’història i resistència.
Van pujar pel camí empinat fins al teatre romà. El xiquet, fascinat, corria entre les graderies mentre la seua mare el mirava amb un somriure trist.
—Ací també es feien representacions —va dir Vicent—. Fa segles, els romans omplien aquest lloc per escoltar tragèdies i comèdies.
—Com en els corrals de Madrid —va murmurar ella—. Però ací, el temps sembla haver-se aturat.
Després van pujar al castell. Des de dalt, la vista era impressionant: la mar d’un blau intens, els camps de tarongers, i la ciutat estenent-se com un tapís. La Calderona va tancar els ulls i va respirar profundament.
—Potser ací podríem començar de nou —va dir en veu baixa.
Aquella nit, la notícia es va escampar com la pólvora. Tothom parlava de la dona misteriosa que havia dinat a l’hostal de les Granotes i que deia ser amant del rei. Alguns ho creien, altres ho posaven en dubte, però tots estaven d’acord en una cosa: aquella dona tenia una història que valia la pena escoltar.
L’endemà, la Calderona i el seu fill van tornar a l’hostal. Aquesta vegada, els esperaven amb coques dolces i llet merengada. Roseta li va portar un mocador brodat, i Miquel li va regalar una petita figura de fusta que havia tallat ell mateix.
—No sabem si el que dius és veritat —va dir Vicent—, però ací tens amics.
Ella va somriure, amb llàgrimes als ulls.
—Gràcies. No sabeu el que significa per a mi.
La Calderona i el seu fill van romandre uns dies més a Sagunt. Després van marxar, deixant enrere una ciutat que els havia acollit com a propis. Ningú sap amb certesa on van anar després, però la seua estada va quedar gravada en la memòria col·lectiva.
L’hostal de les Granotes encara existeix —diuen alguns—, tot i que ara és una casa particular. I si preguntes als més vells del lloc, et contaran la història de la dona que va vindre de la serra, va dinar entre granotes i va contar secrets de reis i passions.
I així, entre realitat i llegenda, la Calderona continua viva en la memòria de Sagunt, com una ombra elegant que un dia va buscar refugi entre els seus carrers.