«No hi ha revolució sense les dones. I no hi ha llibertat sense feminisme.» Aquesta frase, atribuïda a l’activista Esperança Ramos, resumeix amb una claredat colpidora una veritat que massa sovint ha sigut ignorada: que cap transformació social profunda pot tindre lloc si no incorpora, reconeix i impulsa la participació activa i central de les dones. I que cap societat pot considerar-se lliure si la meitat de la seua població continua vivint sota l’opressió patriarcal.
El feminisme no és un afegit decoratiu a les lluites socials. No és una branca més del pensament progressista. És, en realitat, el cor mateix de qualsevol projecte emancipador. Perquè el feminisme no només denuncia les desigualtats de gènere, sinó que qüestiona les estructures de poder que les sostenen: el capitalisme, el colonialisme, el racisme, l’heteronormativitat, la cisnorma, la violència institucional.
Quan Esperança Ramos afirma que no hi ha revolució sense les dones, ens està recordant que les dones han estat presents en totes les lluites històriques per la llibertat, encara que sovint hagen sigut invisibilitzades. Des de les jornaleres que van alçar-se contra els abusos dels terratinents, fins a les sindicalistes que van organitzar vagues en condicions duríssimes, passant per les mestres republicanes, les milicianes, les activistes antifeixistes, les feministes dels anys 70 i les joves que avui omplin els carrers cridant “ens volem vives i lliures”.
La història de les revolucions és també la història de les dones que les han fet possibles. Però massa sovint, una vegada assolits els objectius polítics generals, els drets de les dones han sigut relegats, ajornats o directament traïts. És per això que el feminisme no pot confiar cegament en cap revolució que no el tinga com a eix central.
El feminisme no és només una lluita per la igualtat formal. És una aposta per una nova manera d’entendre el món, les relacions, el poder i la vida. És una proposta radical —en el sentit més profund de la paraula: que va a l’arrel— per transformar-ho tot. Perquè no es tracta només de canviar qui mana, sinó de canviar com es mana, per a què i amb qui.
Quan parlem de llibertat, no podem fer-ho en abstracte. La llibertat ha de ser concreta, material, quotidiana. No és llibertat si una dona no pot caminar tranquil·la pel carrer. No és llibertat si una mare ha de triar entre alimentar els seus fills o pagar el lloguer. No és llibertat si una jove trans és expulsada de casa. No és llibertat si una dona migrant viu sota l’amenaça constant de l’expulsió. No és llibertat si les cures continuen sent una càrrega invisible i no reconeguda.
Per això, quan Esperança Ramos diu que no hi ha llibertat sense feminisme, ens està oferint una brúixola. Ens diu que la llibertat no pot ser patrimoni d’uns pocs. Que no pot ser una paraula buida. Que ha de ser una pràctica col·lectiva, inclusiva, transformadora.
El feminisme ens ensenya a mirar el món amb ulls crítics. A veure allò que s’ha volgut ocultar. A posar nom a les injustícies. A construir alternatives. Ens ensenya que el personal és polític, que les nostres vides importen, que tenim dret a existir amb plenitud.
També ens ensenya a cuidar-nos. A construir comunitats de suport, de resistència, de tendresa. A entendre que la revolució no és només una ruptura, sinó també una cura. Que no es tracta només de tombar murs, sinó de construir ponts. Que la llibertat no és només absència d’opressió, sinó presència de vincles, de drets, de dignitat.
En un món travessat per la crisi ecològica, la precarietat, la violència i la desigualtat, el feminisme és una proposta de futur. No com a utopia inabastable, sinó com a camí possible. Com a pràctica quotidiana de resistència i de construcció. Com a aposta per una vida que valga la pena ser viscuda.
Però el feminisme també és incòmode. Perquè qüestiona privilegis. Perquè desmunta relats. Perquè exigeix coherència. I per això és atacat, ridiculitzat, criminalitzat. L’auge de l’extrema dreta, el negacionisme de la violència masclista, la banalització del masclisme són reaccions a la força transformadora del feminisme.
Davant d’això, cal defensar el feminisme amb fermesa. Cal fer-lo créixer, diversificar-lo, enfortir-lo. Cal escoltar les veus que han estat silenciades: les dones racialitzades, les dones amb discapacitat, les dones trans, les dones del sud global. Cal construir un feminisme interseccional, popular, arrelat als barris, als pobles, a les aules, als centres de treball.
Cal també que els homes s’impliquen, no com a protagonistes, sinó com a aliats. Que revisen els seus privilegis, que escolten, que aprenen, que actuen. Perquè el feminisme no és només una lluita de dones: és una lluita per una societat millor per a totes i tots.
Esperança Ramos, amb la seua frase, ens convida a no separar la lluita feminista de la lluita per la llibertat. Ens diu que no podem parlar de revolució si no inclou les dones. Que no podem parlar de llibertat si no és feminista. I té raó.
Perquè una revolució sense les dones no és una revolució: és una reedició del poder amb altres noms. I una llibertat sense feminisme no és llibertat: és una altra forma de dominació.
Per això, avui més que mai, cal reivindicar el feminisme com a motor de canvi. Com a força col·lectiva. Com a esperança. Com a revolució.