Enmig del brogit digital i el debat identitari que ens envolta, la reflexió recent de Carles López ha ressonat com un colp de realisme incòmode. Ens parla del perill —contraintuïtiu però devastador— que el valencià puga morir no per manca de militància, sinó per un excés d’aquesta. I no pas per una militància entesa com a compromís vital o amor per la llengua, sinó com a militància substitutiva de comunitat, com a trinxera simbòlica.
És una idea que incomoda, perquè posa el dit en la nafra dels entorns més convençuts. Però precisament per això és tan necessària. El problema no és estimar la llengua. El problema és estimar-la tant que deixem d’emprar-la com a eina de comunicació viva i comencem a usar-la només com a emblema.
De símbol a instrument: el canvi de funció lingüística
Quan una llengua es converteix únicament en símbol, s'atura el seu desenvolupament orgànic. Quan es parla d’ella però no en ella, la llengua es fossilitza. El valencià corre aquest risc. I no és un risc teòric o llunyà: ja el veiem a peu de carrer, en els mitjans, en les xarxes. Podem trobar milers de continguts que parlen sobre la situació de la llengua, però costa trobar vídeos o podcasts en valencià on es parle de videojocs, de sèries coreanes, de criptomonedes o de gossos. I això té conseqüències profundes.
Quan la llengua no és útil per a les converses quotidianes, perd terreny en l’esfera domèstica i en l’espai públic. Si només s’associa a l’escola o a la reivindicació, el seu ús espontani es dilueix. Perquè ningú no vol viure permanentment en clau de lluita.
El perill de la metalingua
Carles López apunta que “la metalingua ha engolit la llengua”. I encerta. Hem entrat en una espiral autoreferencial on el discurs sobre el valencià ha eclipsat el seu ús. Aquesta espiral genera dos efectes nocius: d’una banda, la sobrecàrrega ideològica; de l’altra, la pèrdua d’espais d’ús natural. El primer fa que la llengua esdevinga un “pack” ideològic: si no compres el conjunt, rebutges la llengua. El segon fa que els parlants ocasionals desapareguen, avergonyits o aclaparats. I així, desapareix l’àmbit neutre.
Una llengua no pot sobreviure en absència d’aquest espai neutre. Necessita poder ser parlada amb indiferència política. Necessita poder ser parlada sense necessitat de justificar-ne l’ús, sense haver de defensar-la cada vegada. Només així pot créixer. Només així pot normalitzar-se.
Del fervor militant a la convivència lingüística
El fervor és útil en certes fases. Però una llengua que pretén arrelar en la quotidianitat no pot mantenir-se només en el fervor. Com no pots viure d’una foguera permanent. Cal que la llengua puga ser usada amb naturalitat, per persones amb nivells diversos de competència, per parlants ocasionals, i també per aquells que no comparteixen el teu marc ideològic.
Aquest és el repte: estimar el valencià prou com per deixar-lo anar. Com els pares que confien tant en els seus fills que els deixen fer el seu camí, amb les seues decisions, encerts i errades. Només si permetem que la llengua siga espai habitable per a qui no és militant, podrem eixamplar-ne l’ús. I això implica renunciar al control. A la correcció permanent. Al judici constant sobre com s’ha de parlar “bé”.
La construcció d'una comunitat d’ús
Una llengua no la salven els que la defensen, sinó els que la fan servir. I especialment els que la fan servir sense voler salvar-la, simplement perquè els resulta pràctica, còmica, adaptable. Com quan escrius a un amic pel mòbil en valencià perquè saps que t’entendrà. O quan consultes una recepta en valencià perquè eixe canal t’agrada. És en aquests petits gestos on s'arrela la llengua real.
Això exigeix una altra manera d’entendre el compromís: no tant com a resistència simbòlica, sinó com a fertilització del terreny d’ús. Vol dir impulsar continguts no només en valencià, sinó sobre temes que no són “lingüístics”. Vol dir crear comunitat a través de l’interés compartit —no de l’autodefensa identitària. Vol dir parlar en valencià de coses que no tenen res a veure amb la llengua. Això és el veritable activisme del segle XXI.
La paradoxa de la invisibilitat
Hi ha una altra idea subtil i poderosa en la reflexió de López: la invisibilització dels parlants ocasionals. Quan convertim la llengua en un espai de tensió, només hi queden els convençuts. Els que no ho són —els que podrien ser-ho—, desapareixen. I això empobreix la llengua.
Una llengua necessita parlants de tota mena: apassionats, indiferents, dubtosos, casuals. Quan només n’hi ha d’una mena, la llengua esdevé sectària, predictible, limitada. S’empetiteix. La seua riquesa naix de la varietat, de la tensió creativa entre usos i registres. I això només és possible si deixem que la llengua circule amb llibertat. Si no la vigilam des de la trinxera.
El futur valencià: funcionalitat, diversió i contacte
El futur de la llengua no està en els museus del folklore. Tampoc està en les aules únicament. Ni tan sols està en els congressos sobre sociolingüística. Està en TikTok, en Twitch, en els grups de WhatsApp i en els vídeos casolans on algú explica com canviar l’oli del cotxe. Està en la capacitat que tinga la llengua d’entrar en espais d’oci, de cultura pop, de banalitat meravellosa.
Perquè una llengua que no serveix per a riure, per a tontejar o per a perdre el temps, és una llengua a mitges.
Això implica una aposta clara per descentralitzar els discursos. Per obrir finestres en lloc de reforçar muralles. Per fer la llengua permeable a nous estils, nous formats i noves comunitats. Perquè només així es farà útil. I només si és útil, serà viva.
I ara què? Construir a partir del dubte
La reflexió de Carles López no és un atac, ni una rendició. És una invitació. A pensar diferent. A assumir que potser les nostres estratègies han estat contraproduents. A explorar camins nous sense abandonar la passió.
Perquè podem estimar una llengua sense convertir-la en bandera. Podem deixar que altres la parlen —amb errors, amb accents, amb barreges— sense sentir que això l’amenaça. Podem començar a parlar en valencià de tot allò que ens interessa, no només de la llengua mateixa.
Aquesta és, probablement, la tasca més difícil. I també la més urgent.