La política valenciana ha viscut esta setmana un sotrac important: Més Compromís ha fet efectiva la seua eixida del grup parlamentari de Sumar al Congrés dels Diputats. Amb un suport aclaparador del Consell Nacional de Més —més del 90% dels vots—, la decisió no és improvisada ni anecdòtica. És el fruit d’un malestar que venia gestant-se des de fa mesos i que ha acabat esclatant davant la negativa de permetre la compareixença de Pedro Sánchez en la comissió d’investigació sobre el cas Koldo i la gestió de la DANA a la Vega Baixa.
Este moviment no sols té implicacions orgàniques, sinó que planteja preguntes de fons sobre com es construeixen els espais polítics compartits i què significa, realment, fer política des de la diversitat. Perquè Més Compromís no ha sigut una veu aïllada; representa una tradició valencianista, d’arrel municipalista i profundament arrelada al territori, que demana respecte per la seua autonomia i per la coherència dels seus posicionaments.
En teoria, Sumar naixia com un projecte de nova generació: una plataforma d’esquerres que aspirava a superar les lògiques partidistes per bastir un espai de diàleg i col·laboració entre diferents cultures polítiques. Un espai on les diferències no foren un problema, sinó una riquesa. Però en la pràctica, esta confluència ha evidenciat les seues limitacions. I és ací on Més ha dit prou.
Per a entendre la decisió cal escoltar el relat que en fa l’entorn de Més. Denuncien una manca de reconeixement real dins de Sumar, una tendència a centralitzar les decisions i a invisibilitzar les aportacions dels partits que no formen part del nucli dur madrileny. No és sols una qüestió simbòlica: s’han trobat condicionats a l’hora de defensar propostes pròpies, de participar activament en les dinàmiques parlamentàries i de fiscalitzar l’acció de govern quan calia fer-ho.
El cas de la DANA a la Vega Baixa és paradigmàtic. Des de Més es demanava la compareixença del president del govern espanyol per aclarir possibles irregularitats i assenyalar responsabilitats. Una postura legítima i coherent amb l’exigència de transparència i la lluita contra la corrupció que sempre ha defensat Compromís. Però la negativa de Sumar a permetre esta compareixença ha sigut la gota que ha fet vessar el got. El missatge implícit era clar: la unitat és prioritària, fins i tot si això implica renunciar a principis bàsics.
I ací és on Més ha volgut marcar perfil. S’han plantat. Han decidit que no poden formar part d’un projecte que, tot i els discursos inclusius, no respecta plenament la seua veu. Han optat per passar al Grup Mixt, des d’on pretenen continuar defensant els interessos valencians i una política valenta, compromesa i arrelada als valors fundacionals.
Esta decisió ha provocat, naturalment, un terratrémol en el si de Compromís. El diputat Alberto Ibáñez, pertanyent a Iniciativa del Poble Valencià, ha decidit continuar dins de Sumar, mentre que Àgueda Micó, de Més, ha fet el pas al Grup Mixt. La coalició valenciana trontolla, dividida entre dos estratègies divergents que reflecteixen no sols diferències tàctiques sinó també de fons: com s’ha d’exercir el paper de força valenciana a Madrid?
És innegable que, al darrere de tot este episodi, hi ha una discussió més ampla sobre l’articulació territorial del poder dins de l’Estat. El centralisme —siga del color polític que siga— continua sent un obstacle per a la construcció d’una veritable plurinacionalitat. Quan un projecte com Sumar, que proclama la diversitat com a pilar fonamental, actua de manera homogènia i jeràrquica, erosiona la confiança dels seus aliats i reforça la percepció que el discurs plural només era una façana.
Però no es tracta sols d’una qüestió valenciana. El que ha passat amb Més Compromís pot tindre ressò en altres territoris. A Galícia, a les Illes, a Euskadi o a Navarra, també hi ha formacions que reclamen autonomia i capacitat d’incidència real. Si Sumar no és capaç d’oferir un espai polític veritablement federal, amb capacitat de decisió distribuïda i respecte pels equilibris interns, el projecte perilla.
Cal preguntar-se també què en pensen les persones votants. Aquelles que van confiar en Sumar com a espai d’unitat i esperança d’una esquerra transformadora. Per a moltes d’elles, la fragmentació pot resultar frustrant, fins i tot incomprensible. Però també és cert que hi ha una part significativa de l’electorat que valora, per damunt de tot, la coherència. I veure una força política com Més que trenca la disciplina per defensar els seus principis pot reforçar una imatge de valentia i honestedat.
La ruptura pot tindre conseqüències immediates en la governabilitat? Probablement no. El pas d’una diputada al Grup Mixt no canvia les majories parlamentàries. Però sí que envia un missatge clar: l’esquerra no està unida. I això, en un context de polarització i desgast institucional, pot alimentar el discurs de les forces conservadores, que aprofiten cada crisi de l’esquerra per desacreditar els seus projectes de govern.
Tot i això, hi ha qui veu en esta crisi una oportunitat. Un moment per repensar la forma com es fan les aliances, per revisar els mecanismes de participació interna i per enfortir els espais de decisió col·lectiva. Una oportunitat per fer política des del respecte i no des de la subordinació, des del reconeixement mutu i no des de la imposició.
La decisió de Més Compromís ens interpel·la a totes i tots. No és només una qüestió de tàctica parlamentària. És una reflexió profunda sobre com es construeixen les alternatives polítiques, sobre com es gestionen les diferències i sobre quin projecte d’esquerres volem per al futur. Un projecte que escolte, que dialogue, que siga capaç d’adaptar-se als territoris i que no confonga la unitat amb l’uniformitat.
El repte, a hores d’ara, no és tant recompondre la foto d’unitat com repensar les bases sobre les quals es construeix. Només així es podrà bastir un espai polític resilient, capaç de respondre als reptes del present i de connectar amb les aspiracions de les majories socials.
I potser, amb una mica d’autocrítica i molta generositat, encara siga possible reconstruir un horitzó compartit. Però això passa per escoltar, per reconéixer errors i per posar les persones i els seus territoris al centre de les decisions.