Els drets no són imposicions, són opcions. Són la manera en què una societat democràtica garantix la llibertat de totes les persones. No són cadenes que ens lliguen, sinó portes que s’obrin.
Gabriel Rufián llança una idea clara i potent: tindre dret a fer alguna cosa no significa estar obligat a fer-la. És una distinció fonamental en qualsevol societat lliure.
El dret al divorci no obliga ningú a separar-se, però ofereix eixa eixida a qui ja no troba sentit a continuar dins d’un vincle afectiu. No es tracta de destruir el matrimoni, sinó de protegir la llibertat personal.
Amb el matrimoni entre persones del mateix sexe passa el mateix. No imposa cap model nou, sinó que permet que més gent puga accedir a un dret que ja existia per a altres. Obrir eixa porta no lleva res a ningú.
Quan una parella heterosexual es casa, tot es veu amb naturalitat. Però quan ho fan dues persones del mateix sexe, sembla que cal donar explicacions. I això ens hauria de fer reflexionar.
Els drets no obliguen, només amplien les possibilitats. Reconéixer drets no trau res a ningú. És com una espelma que en pot encendre milers sense apagar-se.
El dret a una mort digna és un tema delicat. No parla de promoure la mort, sinó de respectar la voluntat de viure amb dignitat fins al final. Quan una persona patix fins al límit, hauria de poder decidir com acaba el seu camí.
Això no obliga ningú a optar per eixa via. Però alleuja a qui ho necessita i dignifica eixa decisió.
Les persones trans no obliguen ningú a res. El que volen és viure la seua identitat amb llibertat, sense por ni discriminació. No imposen res, simplement reclamen reconeixement.
La transfòbia, en canvi, sí que limita, sí que imposa i castiga. Les persones trans volen viure, no imposar.
També el dret a l’avortament genera debats intensos. Però es tracta del mateix principi: permetre no és obligar. Cap persona està forçada a interrompre un embaràs, però qui ho necessita ha de poder fer-ho de forma segura.
Negar aquest dret no és neutral, és forçar una vida que pot ser tràgica. I això, en una societat que es diu lliure, hauria d’inquietar-nos.
Moltes vegades, des de sectors conservadors, es vol fer passar l’ampliació de drets com si fora una forma d’imposició. Però en realitat, els qui imposen són aquells que volen restringir opcions i retallar llibertats.
Els discursos que apel·len a la por solen tindre com a objectiu controlar, limitar i uniformitzar. Són discursos que pretenen una societat tancada, rígida, monocroma.
Quan Rufián diu que “els drets no obliguen, les dretes sí”, no parla només de partits, sinó d’una manera de veure el món: jeràrquica, impositiva i contrària a la diversitat.
Els drets són pluralitat. S’adapten a la complexitat de les vides i no busquen fer encaixar tothom dins d’un únic model.
Quan es legisla per reconéixer drets, es fa per protegir col·lectius que han patit l’exclusió. No per imposar-los res a ningú, sinó per reparar desigualtats.
Els drets no haurien de servir mai per fer callar, sinó per fer possible la convivència. Aquesta és la clau d’una societat realment lliure.
Una societat inclusiva és aquella que permet escollir, que dona espai a totes les vides, a totes les maneres de ser i d’estimar.
Els drets no són mandats morals. Són ferramentes legals i socials per a fer possible una vida digna per a tothom.
Si et molesta que altres tinguen drets, potser no és el dret el que et molesta, sinó la diferència.
Reconéixer un dret no és perdre res. Al contrari: és guanyar com a societat. Fer més gran la llibertat ens fa més justes, més empàtiques, més humanes.
Ampliar drets reforça la convivència, no la debilita. La història ho ha demostrat una vegada i una altra: el que ahir semblava revolucionari, hui és sentit comú.
Potser d’ací a uns anys ens sorprendrà que tot açò haguera sigut motiu de debat. Però ara és el moment de defensar-ho, des de la serenitat i la fermesa.
Els drets no obliguen. I justament per això, són tan imprescindibles.