Cada 4 de juny, quan arriba el Dia Mundial de la Fertilitat, es parla molt de dones, d’òvuls, d’edat, de maternitat. Però quasi ningú parla de nosaltres, els hòmens. I encara menys, dels hòmens que no podem ser pares de manera natural. Jo sóc un d’ells. I ja n’estic fart de callar.
Perquè sí, el problema era meu. I durant molt de temps vaig viure amb la sensació que això em feia menys home. Però no. El que em feia menys home era fingir, amagar-me, deixar-me consumir pel silenci i la vergonya. Hui, escric açò per trencar eixe silenci. Perquè la infertilitat masculina existeix. I cal parlar-ne.
Recorde el dia que ens donaren els resultats. Jo anava convençut que, si hi havia algun problema, seria d’ella. Perquè així ens han educat. Perquè sempre es parla de la fertilitat femenina. Però no. El diagnòstic era clar: els meus espermatozoides no eren suficients. Ni en quantitat, ni en qualitat.
Vaig sentir una vergonya que no sabia ni d’on venia. Em vaig sentir inútil, trencat, menys home. Com si la meua virilitat estiguera lligada a la meua capacitat de fecundar. I això, amics, és una mentida que ens han contat massa vegades.
Quan un home no pot tindre fills, no ho diu. No ho conta. Ho amaga. Perquè la societat ens ha ensenyat que hem de ser forts, fèrtils, capaços. Que no podem fallar. Que no podem mostrar feblesa. I això ens mata per dins.
Jo vaig passar mesos fingint que tot estava bé. Que no passava res. Però sí que passava. Estava trencat. I no podia parlar-ne amb ningú. Perquè qui m’anava a entendre? Qui m’anava a escoltar sense jutjar-me?
Ella, la meua parella, va ser qui em va sostenir. Qui em va dir que no era culpa meua. Que no era menys per això. Que ho intentaríem junts. I així ho vam fer. Vam començar un procés de fecundació in vitro. Un camí llarg, car i emocionalment devastador. Però també un camí d’esperança.
Ella es va punxar, es va medicar, va passar per quiròfan. I tot per un problema que era meu. I mai em va retreure res. Mai em va fer sentir culpable. Però jo sí que em sentia així. I això és el que més em dol: que la societat ens faça sentir culpables per una cosa que no triem.
Després de tot el procés, va arribar ella. La nostra filla. El nostre miracle. I amb ella, també va arribar la necessitat de contar-ho. De no amagar-ho. Perquè si nosaltres ho vam viure així, segur que hi ha moltes altres parelles que també ho estan vivint. I no vull que se senten soles com ens vam sentir nosaltres.
Contar-ho és un acte de rebel·lia. És dir: “Sí, sóc home, i vaig tindre problemes de fertilitat. I no em fa vergonya.” Perquè no hauria de fer-nos vergonya. Perquè la infertilitat no entén de gèneres, però els estigmes sí.
Reivindique el dret dels hòmens a plorar, a tindre por, a parlar de la seua salut reproductiva sense ser ridiculitzats. Reivindique el dret a que els professionals sanitaris ens tracten amb empatia, a que els mitjans visibilitzen també la infertilitat masculina, a que deixem de ser els grans oblidats d’aquesta conversa.
I sobretot, reivindique el dret a ser pare, encara que siga amb ajuda mèdica. Perquè la paternitat no es mesura en espermatozoides, sinó en amor, en presència, en compromís.
No, el problema no és sempre de la dona. I no, no som menys hòmens per tindre dificultats per concebre. Som hòmens complets, amb emocions, amb somnis, amb fragilitats. I mereixem poder parlar-ne sense por.
Aquest 4 de juny, alce la veu per mi, però també per tots aquells que encara no s’atreveixen. Perquè la infertilitat masculina existeix. I ja és hora que el món ho sàpia.
(un text entre la realitat i la ficció)