Ahir va passar una cosa que, per més que siga coneguda, mai deixa de sorprendre. No em varen insultar directament a mi, sinó que l’atac va arribar per una altra via, per una persona innocent que no té res a veure amb les batalles que alguns encara s’entesten a lluitar. Li varen dir a la meua filla que jo era maricón, com si això fos una ofensa, com si portar una bandera LGTBI en el meu nom o defensar la diversitat en xarxes socials foren motius per a assenyalar-me, i en el procés, involucrar-la a ella.
Que en ple segle XXI, algú considere acceptable dir això a una menor mostra com, malgrat els avanços socials i legals, l’homofòbia i la intolerància continuen arrelades en molts sectors de la societat. No és només un insult, és una demostració de la violència estructural que segueix operant en les ombres, intentant deslegitimar la dignitat de les persones pel simple fet de no encaixar en la norma imposada. I el més alarmant no és que ho diguen, sinó que ho perpetuen, que ho traslladen a una nova generació que hauria de créixer lliure d’aquests prejudicis.
Aquest atac no m’afecta només a mi. Afecta la meua filla, que es troba davant una realitat que no hauria de viure, que haurà de gestionar emocions i situacions que no li correspondrien. Afecta totes aquelles persones que han experimentat situacions similars, que han hagut d’escoltar insults, burles, qüestionaments injustos simplement per existir o per estar relacionades amb qui defensa la inclusió. I sobretot, afecta la societat en el seu conjunt, perquè cada insult que es tolera és una victòria per a la intolerància i una derrota per als qui lluiten per un món més just.
Quan una persona insulta, ho fa des de la ignorància, però també des d’un sistema que li ha ensenyat que hi ha cossos i identitats que són menys vàlides, menys dignes de respecte. I quan traslladen eixe insult a una xiqueta, ho fan perquè saben que atacar directament pot ser arriscat, però atacar a través d’altres genera un impacte profund i silenciós. És una estratègia de crueltat i despreci que busca debilitar no només el que representa la persona atacada, sinó també el seu entorn.
Per això, no podem callar. Per això, cada vegada que ocorre una situació com aquesta, hem de denunciar, alçar la veu i fer veure que no és acceptable. No es tracta només de defensar-nos a nosaltres mateixos, sinó de protegir als qui venen darrere, als qui encara no han patit aquestes agressions però que, si no canviem les coses, les patiran. Es tracta de construir una societat on la diversitat no siga qüestionada, on l’amor i la identitat no siguen motius de burla, on les futures generacions no hagen de carregar amb el pes del rebuig.
La visibilitat és clau. Quan una persona planta cara als insults, quan defensa el seu dret a existir amb dignitat, envia un missatge que va més enllà de la seua pròpia experiència. Diu a altres persones que no estan soles, que tenen dret a ser qui són sense por. I diu als intolerants que no guanyaran, que no aconseguiran soterrar la llum de la diversitat per molt que ho intenten.
Aquest no és només un article, és una declaració de principis. És la reafirmació que no ens rendirem, que continuarem defensant la igualtat, la inclusió i el respecte. Perquè la intolerància només guanya quan aconsegueix silenciar-nos. I nosaltres no callarem.