Quan José Romeu, enmig de la Guerra de la Independència, va dir "Sóc espanyol, i un espanyol nascut a Sagunt.", no ho feia només per a indicar d’on era. Ho feia com una declaració de fermesa, com una defensa de la seua terra davant l’invasor. Sabia que plantar cara als francesos li podia costar la vida, però va decidir fer-ho perquè el seu compromís amb el poble estava per damunt de tot.
Amb el pas dels anys, aquesta mateixa afirmació pren un significat nou i actual. El poble valencià ha lluitat històricament per mantindre la seua llengua, la seua cultura i el seu dret a decidir el seu futur. Hui, la batalla ja no es lliura en els camps de guerra, sinó en la defensa dels drets fonamentals, com un finançament just, unes infraestructures dignes i el reconeixement d’una identitat pròpia que durant molts anys ha sigut invisibilitzada o qüestionada.
L’infrafinançament: una batalla silenciosa però crucial
Un dels problemes més greus que patix el poble valencià és el finançament insuficient per part de l’Estat. Malgrat ser una terra amb una economia dinàmica, amb un teixit productiu potent i una gran contribució als recursos generals, la redistribució no és equitativa. Els valencians i les valencianes reben menys diners per habitant que altres territoris, cosa que afecta serveis essencials com la sanitat, l’educació o el transport.
Aquesta situació s’arrossega des de fa dècades i ha sigut denunciada per institucions i persones expertes, però la solució no arriba. Les desigualtats derivades d’aquest sistema es noten en el dia a dia: hospitals amb menys recursos, escoles amb dificultats per a mantindre programes de qualitat, infraestructures que es deterioren per falta d’inversió. Davant aquest panorama, la frase de Romeu pren una nova dimensió: "Sóc valencià, i un valencià nascut a Sagunt. I exigisc justícia per al meu poble."
La consciència de poble: recuperar el sentit col·lectiu
Més enllà del finançament, el poble valencià ha tingut dificultats per a construir una consciència col·lectiva forta. A diferència d’altres territoris, la identitat valenciana ha sigut sovint qüestionada, diluïda o menystinguda. Molta gent ha crescut amb referents difusos, amb una educació que no sempre ha destacat la importància de la cultura pròpia, i amb una falta de reconeixement que ha generat una certa desconnexió amb les arrels.
No obstant això, en els últims anys s’ha vist un augment de la reivindicació de la cultura i la identitat valenciana. La recuperació de la llengua en àmbits socials i educatius, la defensa del patrimoni i la consciència de les injustícies que patim han fet que cada vegada més persones es reconeguen com a valencianes i lluiten per un futur en què es respecten els seus drets i la seua cultura.
En aquest sentit, la frase de Romeu esdevé una clau per a la reconstrucció d’aquesta identitat. Dir que es forma part d’aquest territori no és només un fet geogràfic, sinó un compromís amb la comunitat, amb el passat i amb el futur. És entendre que ser valencià implica la responsabilitat de defensar la pròpia cultura i de reclamar un tracte just.
Conclusió: entre la memòria i l’esperança
La història ens ha deixat figures com José Romeu, que en el seu temps van defensar la terra davant d’amenaces externes. Hui, la lluita és diferent, però l’essència és la mateixa: dignitat, resistència, justícia. Recuperar el llegat de Romeu, adaptant la seua frase al context actual, és una manera de reforçar el sentiment de canvi i de reivindicació.
Ser valencià és més que una condició administrativa o territorial. És una declaració de principis. I és en la defensa d’aquests principis on es troba el camí cap a un futur en què el nostre poble siga reconegut i tractat amb la dignitat que mereix. Així que, davant de qualsevol injustícia, davant de qualsevol menyspreu, sempre podrem recordar i dir amb determinació: "Sóc valencià, i un valencià nascut a Sagunt."