Aitana

Hi ha vincles que es construeixen amb paraules, però n’hi ha d’altres que es teixeixen amb silencis, mirades i moments compartits. El meu amb Aitana és d’aquests últims.

Ser pare ha sigut una de les experiències més transformadores de la meua vida. Però ser el pare d’Aitana, amb tot el que ella és, ha sigut un regal inesperat i profund.

Des de ben menuda, Aitana ha tingut una manera molt seua d’estar al món. Observadora, intensa, curiosa. I jo he après a mirar el món amb els seus ulls.

Amb ella he descobert que educar no és només ensenyar, sinó també escoltar, acompanyar i, sobretot, aprendre.

El nostre vincle s’ha enfortit amb el temps, però hi ha un espai on tot es multiplica: el handbol.

Quan Aitana va començar a jugar, jo no sabia fins a quin punt aquell esport es convertiria en un llenguatge compartit entre nosaltres.

L'handbol ens ha donat hores de carretera, de vestidors, de nervis abans dels partits i d’abraçades després. Però també ens ha donat converses profundes i silencis còmplices.

Veure-la jugar em desperta un orgull que no puc explicar amb paraules. No només per com juga, sinó per com és dins de la pista: generosa, valenta, compromesa.

Ella juga de pivot, una posició que, simbòlicament, diu molt d’ella. És qui sosté, qui rep els colps, qui obri espais perquè altres brillen.

I jo, com a pare, m’he sentit moltes vegades així: com un pivot de la vida, sostenint, obrint camins, fent equip amb ella.

Aitana m’ha ensenyat a ser més pacient, més flexible, més fort. M’ha ensenyat que l’amor no és control, sinó confiança.

Compartir el seu creixement, dins i fora de la pista, m’ha fet créixer a mi també. Hem crescut junts, i això és un privilegi.

Hi ha dies que em mire al mirall i pense: “No sé si ho estic fent bé, però estic fent-ho amb tot el cor.” I Aitana, amb la seua manera de ser, em confirma que anem pel bon camí.

La paternitat no és perfecta, però és real. I en eixa realitat, el nostre vincle és fort, sincer i ple de vida.

Quan la veig lluitar per una pilota, quan cau i s’alça, quan anima a una companya, veig una part de mi en ella. I també veig tot el que ella m’ha ensenyat.

Per això, cada partit és més que un partit. És una celebració del que som, del que compartim, del que construïm junts.

I cada dia, fora de la pista, continuem jugant el nostre propi partit: el de la vida, amb les seues alegries, reptes i descobriments.

Aitana no és només la meua filla. És la meua companya de camí, la meua mestra silenciosa, la meua inspiració constant.

I si avui escric aquestes paraules, és perquè vull deixar constància d’aquest amor que no necessita grans gestos, però que ho ompli tot.

Gràcies, Aitana, per ser com eres. Per ensenyar-me a ser millor persona. Per fer-me sentir que, al teu costat, tot té més sentit.