Han passat quinze anys. Dit així sembla una eternitat. Tanmateix, quan mire enrere, tinc la sensació que va ser ahir quan la vaig veure per primera vegada. Quinze anys després, ella ja no és aquella xiqueta que descobria el món amb ulls de sorpresa. I jo tampoc soc aquell home que intentava entendre què significava realment ser pare.
Si haguera de resumir què ha canviat en la meua vida durant estos quinze anys, diria que ha canviat tot.
Quan Aitana va arribar, jo encara estava construint moltes coses. Professionalment continuava creixent en el món de la informàtica. Políticament començava una etapa intensa que em duria poc després a convertir-me en regidor de l'Ajuntament de Sagunt. Culturalment participava en projectes, escrivia, col·laborava amb entitats i intentava trobar el meu lloc. Pensava que tenia clar qui era i què volia ser.
Però la paternitat té una capacitat extraordinària: et fa replantejar totes les certeses.
De sobte, les decisions deixen de prendre's pensant només en un mateix. Cada pas, cada risc, cada projecte i cada somni passen per un filtre nou: què és el millor per a ella?
Aitana em va ensenyar una responsabilitat que cap càrrec públic, cap empresa i cap llibre m'havien pogut ensenyar abans.
També em va ensenyar la paciència.
Qui em coneix sap que soc una persona inquieta, acostumada a voler canviar les coses, a buscar solucions i a intentar que els projectes avancen ràpidament. Però els fills tenen els seus ritmes. Creixen al seu temps. Aprenen al seu temps. Maduren al seu temps.
I entendre això és una de les grans lliçons de la vida.
Durant estos quinze anys he viscut moments extraordinaris. He vist créixer projectes professionals. He escrit llibres. He treballat en política. He participat en iniciatives culturals. He conegut persones meravelloses. He tingut alegries immenses.
Però també hi ha hagut dificultats.
La vida no és una línia ascendent. Hi ha dies de victòria i dies de derrota. Hi ha pèrdues. Hi ha decepcions. Hi ha moments en què un dubta de tot.
I, precisament en eixos moments, la presència d'un fill actua com una brúixola.
Quan la vida es complica, continua havent-hi algú que et recorda que val la pena continuar endavant.
Aitana m'ha ajudat a veure el món amb uns altres ulls. A observar els detalls. A valorar allò que abans passava desapercebut. A entendre que la felicitat moltes vegades no està en les grans conquestes sinó en les xicotetes rutines: una conversa, una abraçada, un somriure inesperat o una vesprada compartida.
També he après que els fills acaben educant els pares.
Ens pensem que som nosaltres qui els ensenyem, però moltes vegades són ells els qui ens obliguen a créixer.
M'han canviat les prioritats.
Amb els anys he descobert que hi ha coses que semblaven imprescindibles i que en realitat no ho eren tant. He après a relativitzar problemes. A donar menys importància al soroll i més importància a allò que realment importa.
Potser eixa és una de les grans transformacions que Aitana ha provocat en mi.
M'ha fet més humà.
M'ha fet més sensible.
M'ha fet millor.
Quan va nàixer, jo encara era un home que intentava demostrar moltes coses. Quinze anys després, ja no sent la necessitat de demostrar tant. Preferisc construir. Cuidar. Acompanyar.
I això també és gràcies a ella.
Mire enrere i veig quinze anys plens de canvis. Canvis professionals, personals i emocionals. He deixat enrere etapes. He assumit nous reptes. He tancat portes. N'he obert d'altres. He conegut l'èxit i he conegut el fracàs.
Però si hi ha alguna cosa que s'ha mantingut constant durant tot este temps és la meua voluntat d'estar al seu costat.
Perquè, siga quina siga l'edat que tinga un fill, mai deixes de ser pare.
Ara Aitana entra en una etapa fascinant. Té tota la vida per davant. Comença a construir els seus propis somnis, les seues amistats, les seues conviccions i el seu futur.
I jo observe amb orgull com es converteix en la persona que està destinada a ser.
No sé què ens portaran els pròxims quinze anys. Ningú ho sap. Però sí que tinc una certesa: el millor regal que m'ha fet la vida és haver compartit estos primers quinze amb ella.
Perquè, al final, quan passen els anys i fem balanç del camí recorregut, les persones són el que queda.
I en el meu balanç vital, Aitana ocupa un lloc immens.
Quinze anys després del seu naixement, sóc una persona diferent.
Més serena.
Més conscient.
Més agraïda.
Més feliç.
I gran part d'eixa transformació té nom propi.
Aitana