El romaní va arribar a Europa amb les migracions del poble gitano des del nord de l’Índia fa aproximadament un mil·lenni. A la península Ibèrica, el contacte amb les llengües locals va donar lloc al caló, una varietat que va incorporar vocabulari romaní sobre una base gramatical hispànica. Moltes de les paraules del caló acabaren entrant en el castellà i, posteriorment, també en el valencià col·loquial.
Una de les paraules més conegudes és xaval. Aquest terme prové del romaní čhavo, que significava “xiquet” o “fill”. Amb el temps, ha passat a designar qualsevol persona jove i és una expressió habitual en la conversa quotidiana.
També és molt popular la paraula calés, utilitzada com a sinònim de diners. Moltes persones la fan servir de manera habitual sense conéixer que les seues arrels es troben en el vocabulari del poble gitano.
Altres mots d’origen romaní o caló que han arribat al nostre llenguatge són camelar, amb el significat d’enamorar o convéncer; paripé, referit a una actuació fingida; i xatxi, que expressa admiració o valoració positiva.
Igualment, paraules com paio, cangueli, guipar, pispar o dinyar-la formen part del vocabulari col·loquial que encara es pot escoltar en diversos àmbits socials. Algunes s’utilitzen amb més freqüència que altres, però totes constitueixen una mostra de la influència cultural i lingüística del poble gitano en la societat valenciana.
La presència d’aquestes paraules ens recorda que la cultura valenciana és diversa i plural. Durant segles, gitanos i no gitanos han compartit espais, mercats, barris, oficis i experiències vitals. D’aquesta convivència han nascut costums, expressions i paraules que avui formen part del nostre patrimoni lingüístic.
Tanmateix, la contribució del poble gitano a la llengua i a la cultura sovint ha estat invisibilitzada. Reconéixer l’origen romaní d’una part del nostre vocabulari és també una manera de valorar una comunitat que ha contribuït a enriquir la societat valenciana malgrat haver patit episodis de discriminació i exclusió al llarg de la història.
El valencià és una llengua oberta que continua evolucionant amb les aportacions de moltes cultures. Les paraules d’origen romaní són un exemple magnífic de com els contactes humans deixen petjada en la manera de parlar. Cada vegada que diem xaval, calés o camelar, estem utilitzant paraules que ens connecten amb una història compartida i amb la riquesa cultural que caracteritza el nostre poble.